Incentivar la professió docent

El curs ha començat amb alguns dels problemes de sempre, però, enguany, agreujats. Crec que faríem bé de focalitzar la manca de docents en algunes matèries. Fa una setmana llegíem que, a Eivissa, encara faltaven catorze professors de Llengua Catalana per cobrir, als instituts. La xifra cantava molt, i deixava en segon terme la manca de professors d’altres matèries, com ara Matemàtiques o Física i Química. En qualsevol cas, s’observava una manca de docents realment digna de preocupació.

Fa dos anys, la universitat que comptava amb més alumnes cursant la titulació de Filologia Catalana, d’entre les vint-i-tantes universitats de la Xarxa Vives (de Perpinyà a Alacant i de Lleida a Sàsser), era precisament la d’Alacant. Davant la davallada d’estudiants d’aquesta carrera, al Principat, s’ha incentivat un pla que es veu que està donant resultats. I ara han augmentat sensiblement els estudiants de Filologia Catalana a universitats com la UB o la UAB. També han augmentat, sense haver fet plans especials que mereguin esment, a la Universitat de les Illes Balears, però en menor mesura. Però bé, el problema no és específic de Filolgia Catalana. També afecta Matemàtiques, per exemple. O Física, o Enginyeria Química. O d’altres que no cal esmentar en aquest paper.

I, encara, molts dels estudiants universitaris que cursen aquestes titulacions no es dediquen, posteriorment, a la docència. Què s’hauria de fer, idò, per incentivar els jóvens a esdevenir professionals a l’àmbit de l’Educació? Crec que podem observar els llocs on les coses funcionen mínimament per treure’n algunes conclusions (per provisionals que puguin ser). En poques paraules, ho resumiríem en els següents termes: cobrar més, patir menys burocràcia, fer una formació adequada i prestigiar la professió socialment.

Quant a cobrar més, resulta del tot elemental. Em comentava una professora d’un institut eivissenc, després de fer un intercanvi amb un institut d’Alemanya, que allò que més va sorprendre els seus col·legues alemanys va ser la diferència de sou entre uns i altres (per fer la mateixa feina). Els professors alemanys de Secundària cobren més de tres mil euros mensuals de mitjana. Tot s’ha de dir, a la tan lloada Finlàndia, encara cobren més.

Quant a la burocràcia, pens que, tant en l’ensenyament com en els altres àmbits de la societat, hauríem d’emular països com Estònia (considerat el menys atabalat per la burocràcia de tot Europa). Allí els professors gasten poquíssim temps a fer papers, i encara menys a fer-ne per enviar-los a l’administració. La seua feina és preparar classes, formar-se, llegir, estudiar, investigar... però no omplir papers que llavors no llegirà ningú o que justificaran la feina d’uns inspectors que, a l’hora de resoldre problemes reals, no són Speedy Gonzalez, precisament. Ah! I les qualificacions són una sola nota numèrica que diu com va l’alumne, no quinze caselles incomprensibles per a tothom.

Fer una formació adequada també aniria bé. I no deixar-se emportar per fonaments ideològics sobre Educació escrits per persones que fa anys i panys que no trepitgen una aula. Fer una formació adequada implica formar-se en qüestions que resolguin problemes que, als professionals de l’Educació, se’ls plantegen en el seu dia a dia. Això poc té a veure amb aquesta mena d’exercicis espirituals, pseudoreligiosos, a què sotmeten els pobres docents, any rere any, per mirar de ficar-los a la cervellera els principis de la Secta Pedagògica. Més formació en Sintaxi catalana i menys psicologia de perruqueria!

Finalment, però no menys important, pens que s’ha de treballar per prestigiar la professió docent. Si es donassin les quatre condicions a què hem fet referència anteriorment, ja es contribuïria al prestigi dels professors. Però segurament no n’hi ha prou, amb això. Perquè qualsevol indocumentat, a l’hora de parlar sobre com s’han d’educar els infants o com s’ha d’impartir una classe de Geografia, es pensa que en sap més que qui està, en això, a càrrec dels seus fills. I qualsevol pelacanyes es permet el luxe d’increpar els professionals de l’Educació com si fossin brivalls en una taverna. Això, amb una docència més prestigiada, seria del tot impossible, perquè causaria rebuig social. Entenc que s’ha de treballar en aquesta línia, per a la salut mental de les persones que es dediquen a una tasca tan fonamental com formar els infants i els jóvens d’aquesta societat.