Per algunes coses, malgrat els avanços tècnics i potser per mor dels avanços tècnics, sembla que estiguem tornant als anys vint del segle passat. Evidentment, ja no hi haurà ningú que sigui tan espellingat per posar-se a mesurar cranis humans per dir si tal o qual raça és més intel·ligent que tal altra (de fet, la idea mateixa de raça ja ha estat completament denostada). Tampoc cap metge discutirà que l’endogàmia genera individus més febles, mentre que la mescla, quant més diversa millor, contribueix a enfortir-los. Però estam tornant, després d’una etapa més liberal i democràtica, a una mena de darwinisme social que, atenent a la Història, ens hauria de fer venir una mica de basarda.
Els avanços tecnològic generen noves oportunitats, alhora que també ens condueixen a noves necessitats, i per tant a nous esclavatges. Els invents més avançats ens faciliten la vida, però també ens converteixen en individus més dependents. Avui, qualsevol adolescent o postadolescent que es quedi sense el mòbil, que el perdi, que l’hi robin o, senzillament, que se li acabi la bateria i no tengui un carregador a mà ja es veu submergit en la més notable de les angoixes. D’aquí a dos dies, no hi haurà cap universitari que sigui capaç de redactar un text amb cara i ulls sense la inevitable col·laboració del Chat GPT, o d’algun semblant, dins el camp d’això que en diuen, oximonòricament, intel·ligència artificial (IA, sigles que, segons aquesta magnífica traductora que és n’Antònia Escandell, signifiquen Insomni i Angoixa). Si és intel·ligència, no és artificial; i, si és artificial, no és intel·ligència. No fa falta ser Einstein per veure-ho. Però la tecnologia sempre ens ha enlluernat.
Certament, els avanços tecnològics constitueixen una autèntica revolució. Semblant a la que va provocar la invenció de la impremta, diuen. Aquells que participin del coneixement i de l’ús dels avanços en el camp de la tecnologia punta tendran tota una sèrie d’oportunitats que estaran vetades per a tota la resta. Avui dia es contempla un nou tipus d’analfabetisme: el digital. La relació amb les màquines dels que ja passam la seixantena és molt diferent de la que hi tenen aquells que ronden la vintena. I fins i tot dels infants i adolescents. Aquests se les heuen amb les novetats tecnològiques com peixet dins l’estany, mentre que a la resta, si no ens fan por, com a mínim ens generen un cert respecte.
Yannis Varoufakis, potser sobrevalorant-los, parla dels magnats de les noves tecnologies com de «feudals tecnològics». Alguns analistes diuen que es passa de frenada, segurament per aquesta fascinació que ens genera la tecnologia (que, a alguns, ens pot caure als peus en veure el quocient intel·lectual que mostren una part d’aquests magnats). En qualsevol cas, sí que hi ha una humanitat que s’articula al voltant de la tecnologia, i que se sol caracteritzar per una visió més aviat darwinista de les relacions entre els éssers humans en tot el seu conjunt. Aquest fet em duu a preguntar-me en quina mesura el fet que els avanços filosòfics (en el camp de l’ètica) no hagin anat en hora amb els avanços tècnico-científics condiciona els perills per al futur del conjunt de la nostra espècie.
El darwinisme social es fonamenta o bé en l’individualisme més extrem, o bé en la cohesió de classe (entre aquells que es consideren membres d’una classe en alguna forma superior a tota la resta, és a dir, d’aquells que no es creuen allò que deia Machado: que, per moltes virtuts que tengui una persona, mai no en tendrà cap més elevada que el fet mateix de ser persona). L’individualisme pot semblar que reforça els seus practicants, però en realitat els afebleix. Els afebleix davant les grans empreses, davant el consumisme sense suc ni bruc, davant la propaganda insuflada des dels centres de poder, davant aquells que volen dur-los com una guarda d’ovelles cap aquí o cap allà. Per això, atiar l’individualisme constitueix la manera més eficient, des del poder, de mantenir una societat sota un domini total.
Quant a la cohesió de classe, esdevé un element més malèfic -i, potser, a la llarga, més letal per a tota l’espècie-, perquè es fonamenta en una mena d’Humanitat de dues velocitats, en què n’hi haurà uns que aniran davant, inexorablement, i uns altres que es quedaran més endarrere, al cap i a la fi, formant una mena de nova espècie. Al cap i a la fi, el somni humit del nazisme, aquell imperi que havia de durar mil anys. I ja sabem com va acabar.