La setmana passada va fer cinquanta anys d’un episodi que guard a la retina i a la memòria com si hagués passat ahir (i que avui, a les nostres aules, seria completament impossible). Servidor de tots vostès tenia llavors quinze anys, i havíem de començar amb una classe de Grec. El nostre professor, un venerable sacerdot, savi en molts aspectes de la vida, es va presentar a classe amb xampany i gots per a tots els alumnes i ens va proposar, de bon de matí, un brindis. El dictador s’havia mort. Al cel sigui... i que no torni! I la colla d’adolescents i el nostre mestre de Grec vàrem brindar pel decés del mala bèstia. Ho record, ara que els professors no beuen amb els seus alumnes, per les bones causes, com es feia abans.
Vaig córrer a s’Alamera al quiosc que hi havia davant el cine Serra, a comprar un parell de diaris (no vaig deixar l’Arriba!, per veure què deien ells de la cosa, i premsa local) i a devorar-los. I llavors, entre posat més seriós i reflexions més banals, amb els companys, començàrem un sentit homenatge, tot i que encara no els coneixíem, a Victor Frankl i a Primo Levi (ambdós deien que l’humor els havia permès sobreviure als camps de concentració nazis). «Que ho sabeu, que s’ha mort don Claudio? Qui? Don Claudio. Com que don Claudio? Sí, home, sí. Encara que fos un dictador de merda se li ha de tenir un respecte, i no pot ser que tothom li vagi dient Claudillo».
Dies abans de morir (o no tants, si el vint de novembre ja feia devers un mes que era fiambre), l’arquebisbe de Saragossa i autèntic líder de la Falange, un tal Cantero Cuadrado, ja li havia donat l’extremaució, a don Claudio. «Levante las palmas», li va dir, mentre li portava el mantell de la Pilarica.
«Equis», va respondre el dictador, en plena agonia. El Cantero s’havia enfurismat moltíssim, feia devers un parell d’anys, quan havia sentit totes les xarangues d’Irunya, capital de Navarra, cantant, al so dels cèlebres Gabi, Fofó, Miliki i Milikito allò de «Lunes antes de almorzar / Luis Carrero fue a rezar / pero no pudo rezar / porque tenía que volar./ Así volava, así, así / Así volava, así, así / por los tejados de Madrí», després que la mà dreta del dictador ascendís al cel per obra i gràcia de la CIA. «Primero nos joden Cuba y ahora ponen cerco a don Claudio, digo al Claudillo», havia pensat l’ínclit prelat.
Entremig, la censura havia tancat la revista La Codorniz perquè havia fet unes previsions metereològiques que havien fet sortir urticària al Pardo: «Un fresco general procedente de Galicia azota a toda España», deia la portada. Tancada i barrada! Abans, ja havien ofert un aperitiu: el dictador sortia al balcó del palau esmentat i, davant una multitud enfervorida, demanava: «Yo o el caos?», i tothom responia: «El caos! El caos!».
I continuàvem: «tres dictadors es troben davant un corral de porcs molt pudent i pestil·lent. Hitler entra dins el corral de porcs i al cap de cinc minuts surt amb les mans davant el nas dient que ja no ho suporta més. Mussolini diu que ell hi aguantarà més estona. Entra al corral i tres minuts després surt a punt de vomitar. Don Claudio entra dins el corral de porcs i al cap de trenta segons comencen a sortir porcs a tota castanya. Ja no ho poden aguantar més». «Es troben Hitler, Mussolini i Franco i discuteixen sobre qui té la millor òpera. Comença Hitler i diu que a Alemanya tenen la millor de totes, que és ‘L’anell del Nibelung’, de Wagner. Imaginau-vos, diu el dictador alemany, la música harmoniosa i el cant d’una coral de mil cinc-centes persones! És totalment extraordinària. Mussolini li respon que ni pensar-ho. Que la millor òpera del món és ‘Aida’, de Verdi, cantada a l’arena de Verona, amb deu mil cantaires entonant les parts més sentides. Franco se’ls escolta atentament i al final fa una rialla. Mil cinc-cents cantaires, deu mil. Tot això són collonades. A Espanya, els diu, tenim trenta-cinc milions d’individus cantant cada dia ‘Els miserables!’
En Xavier Díez, un dels pedagogs més seriosos que tenim en aquest país (dit Catalanofonia, Països Catalans, Catalunya, o com més us agradi), un independentista sense cap dels vuit llinatges català, recorda que ell era un infant de primària, quan es va morir el dictador. I que després varen tenir uns dies sense classe. «Llavors, ha escrit, vaig voler que es morís també el rei, a veure si teníem vacances fins passat Nadal!».
És el mateix Díez qui ens recorda, per a vergonya de tothom, que Franco va morir al llit (segurament un mes abans de quan es va anunciar, com apunta l’historiador Marc Pons), i que el 2017, el gloriós Primer d’Octubre, l’esquerra espanyola es va suïcidar, quan, entre el testament de Franco i la democràcia, va escollir el primer.