Partitocràcia i corrupció

Port anys defensant que tenim maneres prou evidents de millorar el funcionament del sistema democràtic, sense caure en populismes ni en solucions absurdes. Per exemple, acostant els elegits als electors i fent que aquests darrers puguin demanar més fàcilment comptes als primers d'allò que fan. Des del meu punt de vista, hi ha, ben clarament, dos sistemes que permeten aquest acostament: les llistes oberts i l'elecció per demarcacions electorals.

El sistema de llistes obertes permet que cada elector marqui les persones concretes que vol que siguin elegides per a uns determinats càrrecs. Així, hom pot anar al número u de la llista i no sortir elegit i pot anar a la coua i sortir-hi. De la mateixa manera, permet que l'elector esculli persones de diferents llistes. A mi n'hi ha tres d'un partit que m'agraden, quatre d'un altre i dos d'un tercer... idò marc aquests noms i cosa feta! Amb aquest sistema, contràriament al que ara ocorre entre nosaltres, cada candidat ha de guanyar-se l'elecció, perquè el lloc que ocupi en la llista pot resultar completament irrellevant. Ara, emperò, els candidats s'esforcen més a agradar a les cúpules dels partits que no als seus propis electors, perquè, al cap i a la fi, seran les direccions dels partits els que els acabaran col·locant (o no) en lloc de sortida. Això treu poder als electors, en detriment dels aparells dels partits.

L'elecció per demarcacions estableix que a cada àrea geogràfica determinada s'escull algú que la representa. Així funciona, per exemple, el sistema britànic. Els diputats (siguin al Parlament britànic, siguin al d'Escòcia o del País de Gal·les) són elegits per demarcacions: ço és, per àrees territorials. Cada demarcació compta amb un diputat. I qui vulgui sortir elegit, idò, haurà de guanyar-se l'elecció davant els seus vesins. En aquest cas, el que determini la direcció del partit tampoc no importa gaire, perquè no dependrà del lloc en què et posin, que siguis elegit o no, sinó del fet que els teus vesins et valorin (o no) com a candidat a representar-los. Aquest sistema també treu força a l'aparell del partit, i assegura una millor distribució territorial dels elegits. Amb el nostre sistema, en canvi, un partit pot concentrar allà on vulgui tants representants com li véngui de gust. Record, per exemple, que a la legislatura 2004-2009, al Parlament europeu, no hi havia ni un sol diputat de Castella-Lleó. I mira que és una regió extensa! I, en canvi, n'hi havia una fotralada de Madrid.

Amb el nostre sistema, els partits constitueixen petits estats dins l'estat. I necessiten un finançament fora mida, molt superior al que caldria per a les funcions que realment haurien de fer. M'imagín que, des del principi de la transició a la democràcia, tot estava pensat perquè només hi hagués dos grans partits (PP i PSOE, en termes actuals), que s'anassin alternant en el poder. I que tota la resta fossin només satèl·lits molt petits (tan petits com fos possible), sense cap ni una rellevància. O que només comptàs l'eix dreta-esquerra (esquema dels dos grans partits), i es pogués oblidar, al Regne d'Espanya, la qüestió nacional (que alguns anomenen, falsament, territorial).

Aquestes circumstàncies ens porten a una paradoxa extraordinària. Només amb finançament irregular es pot sobreviure, amb aquestes magnituds. I, a la transició, es va colar una formació política inesperada, que no formava part de l'equació: Convergència Democràtica de Catalunya. Segurament, CDC va poder surar dins aquest marasme per mor del finançament irregular. Però, sense el finançament irregular, la democràcia, a Espanya, hauria estat menys sòlida. La corrupció, doncs, va contribuir a la democràcia.

El món de la democràcia (i de la filosofia, i de l'ètica) és fet de tries. Una gran tria és entre llibertat i justícia. Camus es quedava la llibertat i Sartre la justícia. Què hem de primar, quan ambdues xoquen? A principis dels anys vuitantes, ho podia triar entre més corrupció i més democràcia o menys corrupció i més dictadura. És una tria que s'assembla a la que enfrontava Camus i Sartre. El procés català va obligar a triar entre legalitat i legitimitat. Quan ambdues són contradictòries, que s'ha d'escollir? Ara la tria és entre partits forts i corrupció o partits febles i més honestedat pública. Perquè, a dia d'avui, no pens que ningú consideri que hi hagi només corrupció a un partit polític i que tota la resta estiguin nets de pols i palla (com ens voldrien fer creure les més altes instàncies de la magistratura, que es fixaran en la corrupció de l'enemic amb tanta agudesa com passaran per alt la dels amiguets).

Rebaixar la partitocràcia seria un bé per al sistema democràtic, des del meu punt de vista, i alhora contribuiria a fer minvar la corrupció.