Alguna vegada hem reflexionat sobre la polisèmia del terme «pagès». Estrictament, pagès és la persona que es dedica al conreu del camp. Estadísticament, idò, a Eivissa hi hauria un percentatge ínfim de pagesos (potser un dos o un tres per cent, com a molt). Perquè, hauríem de considerar com a pagesos aquells que tenen una finca i la llauren perquè no s’embosqui? (Seria, dit siga entre parèntesis, com considerar ferrers aquells que alguna vegada fan alguna feina amb ferro a ca seua). El concepte de «pagès» com a persona del camp, que és el que a Eivissa ha funcionat ancestralment, ara no quadra gaire, perquè, malgrat que molta gent viu dispersa, com històricament ha ocorregut, la majoria presenten unes pautes de vida absolutament urbanes, estrictament ciutadanes. Encara que visquin a Labritja o a Corona.
La poca pagesia que queda no estic segur, a hores d’ara, si encara guarda els principis de la vella, que li varen permetre de subsistir durant un grapat de segles. Per exemple, enlloc com al camp d’Eivissa no he trobat reflectits els principis bíblics i alcorànic segons els quals s’ha de fer el bé però hom no se n’ha d’ufanar. Als darrers llibres de n’Esperança Marí, per exemple, hi surten testimonis de gent que explica que, al camp, si un vesí es posava malalt i no podia recollir les garroves o les ametlles, o segar el cereal, els vesins s’hi posaven i ho feien. Però procuraven que no se sabés qui ho havia fet. I no se’n vantaven. I, encara més, mai no demanaven res a canvi. Sabien que avui ho feien per un i demà ho podrien fer per un altre. O seria algú altre el qui recolliria el gra a qui ara el recollia per al seu vesí impedit. Així mateix, són molt interessants els testimonis dels republicans de Corona o de Sant Mateu que, després de la guerra del 36, varen quedar «fugits» pels boscos de les contrades. Ells estaven amagats i tothom ho sabia, però ningú no els escantava. I la gent els deixava menjar, a llocs on sabien que el trobarien, perquè no passassin fam i poguessin anar fent. Com a contrapartida, els fugitius, durant les nits, els llauraven un tros, els feien un tros de paret, o els esporgaven uns arbres. Ningú no demanava res, i tot fluïa amb una espontaneïtat magnífica.
Qui pot, moralment, posar-se a l’alçada d’aquests pagesos que recollien les garroves del vesí malalt o que portaven pa i sobrassada al fugitiu del poder? Qui pot igualar en dignitat els que feien tot això de manera anònima, intentant que no se sabés que eren ells mateixos els que ho havien fet, perquè ningú no s’hi hagués de sentir amb deute?
En la batalla cultural pròpia de la situació colonial que vivim, el terme «pagès» s’ha fet servir per denigrar els catalanoparlants. D’una banda, s’ha utilitzat per constrenyir els que parlam la que hauria de ser la llengua comuna de tots els habitants d’Eivissa. «El catalán lo hablan los payeses; los de aquí (sic!) hablamos castellano». Aquesta era la resposta donada en una enquesta sociolingüística per un enquestat, encara dins el segle passat. Observem-hi el mecanisme mental de treure a fora els que són dins, d’externalitzar-los, d’expulsar-los de la seua illa.
Algunes vegades, així mateix, es fa servir l’expressió «parlar pagès» per confrontar-la a la més general de «parlar català». Moltes vegades, com ocorre dins tot el petit univers del blaverisme, els qui ho fan no són catalanoparlants, però es permeten, amb una gosadia més que considerable, parlar per nosaltres. Per això, quan algú em diu que el valencià (o l’eivissenc, o el mallorquí) no és català, de seguida em vénen ganes de fer-li un examen. Quant en saps, de valencià, per ficar-te en la identitat de la llengua? Quins coneixements tens de lingüística per permetre’t de fer una tal afirmació? Com deia el gran Joan Fuster, «no faces de la teua ignorància un arguments». Deixem-ho aquí.
Pens que ja va sent hora que anem recuperant l’autoestima col·lectiva, aquella autoestima que, com a eivissencs, ens han volgut toldre durant més de tres segles. Perquè la comunitat formada per la gent del camp és i ha de ser sempre motiu d’orgull, l’ètica d’ajudar el vesí a canvi de res ens ha d’omplir d’alegria i de satisfacció, la ironia fina davant els estirats i els ufanosos ens ha de dibuixar un somriure al rostre, la valoració de les coses petites, d’allò que tenim més a mà, de la natura, de la vida senzilla forma part del bon viure, en un lloc destacadíssim. Reivindiquem aquests petits grans filòsofs que, moltes vegades sense saber llegir ni escriure, ens poden donar, encara avui -i potser més que mai- autèntiques lliçons de vida.