Hi ha frases que no es pronuncien per a commoure, sinó per a advertir. Quan Greta Thunberg va dir a Davos «la vostra casa està en flames», no parlava en metàfores poètiques, sinó en termes d’urgència civilitzatòria. Eivissa no crema, però s’asseca i ho fa en silenci, sense titulars proporcionals a la gravetat del problema. L’illa que durant dècades ha venut al món una imatge de paradís mediterrani, llum, mar, hedonisme, amaga una veritat incòmoda: el paradís té set. I no és una set conjuntural, ni una anomalia climàtica puntual. És estructural. És conseqüència directa d’un model econòmic, d’una cultura del consum i d’una gestió pública que, en massa ocasions, ha prioritzat la rendibilitat immediata enfront de la sostenibilitat a llarg termini.
Els aqüífers d’Eivissa estan sobreexplotats. En molts casos, salinitzats. És a dir inutilitzats progressivament per al consum humà. La paradoxa és tan brutal com reveladora. Una illa envoltada d’aigua que no pot beure. Però el problema no és físic, és polític i social. L’aigua no desapareix per evaporació natural; es perd en pèrdues en xarxes de subministrament obsoletes, en decisions que prioritzen extreure més en lloc de gestionar millor. En aquest context, la turistificació actua com a catalitzador del problema. No per una qüestió moral individual, sinó per dinàmica estructural. Quan el territori es converteix en mercaderia, el consum deixa d’estar vinculat a la capacitat de l’entorn i passa a regir-se per estàndards globals: Jardins tropicals en clima mediterrani, piscines infinites en una illa finita, demandes hídriques pròpies de geografies que no són aquesta.
El turista, en aquest sistema, no és culpable; és funcional. Igual que ho és la indústria que ho sosté. Però el resultat és el mateix que descrivien les cròniques històriques: extracció intensiva de recursos i abandó posterior del territori. Una lògica de pas que deixa empremta permanent. D’aquí la potència de la metàfora que emergeix des de la mateixa comunitat: la distinció entre pirates i corsaris. Eivissa coneix bé aquesta diferència. Durant segles, l’illa va ser assetjada per pirates barbarescos. La resposta no va ser la resignació, sinó l’organització. Els habitants es van defensar, van crear estructures, van assumir una responsabilitat col·lectiva. El corsari no era un saquejador; era un defensor autoritzat, un actor legitimat per a protegir el seu territori. Avui no hi ha vaixells en l’horitzó. L’enemic és més difús: canvi climàtic, sobreexplotació de recursos, ineficiència administrativa. Però la lògica de defensa continua sent vàlida. I urgent.
Perquè el que està en joc no és un recurs més: és la viabilitat mateixa de l’illa. A Eivissa, la defensa de l’aigua ja no pot delegar-se, exigeix una resposta organitzada des de la mateixa comunitat. L’experiència de la vall de Rafal Trobat ho demostra amb claredat. Allí, enfront de la inacció i a decisions administratives difícilment justificables, els veïns es van organitzar per a defensar el seu territori i el seu aqüífer. El cas més paradigmàtic va ser el del pou de ses Eres, en l’aqüífer de sa Serra Grossa, on la mateixa administració va arribar a instal·lar una dessaladora a peu de pou per a continuar extraient aigua d’un sistema ja degradat. La pressió social va aconseguir el que semblava improbable: es tancament del pou. No va ser un gest simbòlic, sinó una acció de supervivència. Aquest precedent deixa una lliçó inequívoca: sense comunitat activa, no hi ha correcció possible dels excessos; amb ella, fins i tot les inèrcies més arrelades poden revertir-se. Aquest és l’element crític que sol faltar en els diagnòstics tècnics: Sense comunitat, no hi ha solució sostenible.
Mentre aquest teixit comunitari s’enfortia, emergia una realitat inquietant: l’administració estava contribuint a l’esgotament del recurs. Durant anys, es va consolidar una lògica perversa en la gestió: resultava més viable continuar extraient aigua del subsol que abordar la reparació d’una xarxa de distribució municipal que arribava a perdre fins a un 70% del cabal per fugides. En lloc de corregir aquesta sagnia estructural, es va optar per intensificar la captació, agreujant la sobreexplotació d’aqüífers ja salinitzats i aprofundint la deterioració del sistema. A això se sumaven les mencionades dessaladores portàtils instal·lades a peu de pou com a pegat amb elevats costos energètics i pràctiques que freguen, quan no passen, la línia del delicte ambiental.
L’exemple més greu és l’abocament de salmorra ,residu altament salí de la dessalació, a la xarxa de clavegueram. El resultat: depuradores inutilitzades i abocaments a la mar sense tractament adequat. És a dir, no sols s’esgota el recurs, sinó que es contamina el principal actiu econòmic de l’illa: el seu litoral. Davant aquesta situació, la reacció comunitària no va ser simbòlica. Va ser jurídica i política. Es va exigir el tancament de pous. No com a gest ideològic, sinó com a mesura de supervivència. Perquè sense aigua, no hi ha Eivissa. Però tancar no basta. Cal regenerar. I aquí és on el coneixement tradicional, combinat amb noves tecnologies, demostra la seva eficàcia: Recuperació d’aljubs, captació d’aigües pluvials, canalització d’escorrenties, restauració de bancals, millora de la infiltració del sòl. No és innovació disruptiva; És sentit comú aplicat amb rigor. El principi és simple: retornar al territori la seva capacitat d’autoregular-se.
Paral·lelament, iniciatives com l’Aliança per l’Aigua han aconseguit una cosa poc habitual en el clima polític actual: consens. Tots els partits de l’illa han subscrit compromisos per a avançar cap a un model de cicle tancat de l’aigua. És a dir, reutilitzar, regenerar i reduir l’extracció. És un pas rellevant, però insuficient si no va acompanyat de vigilància social i exigència constant. Perquè aquí és on la metàfora del corsari adquireix la seva dimensió pràctica. Ser «corsari de l’aigua» avui no implica èpica, sinó responsabilitat. Significa actuar en tres fronts. Primer, en l’àmbit domèstic i comunitari: reduir consum, recuperar sistemes de captació, reutilitzar aigües grises. No com a gest voluntarista, sinó com nova norma social. Segon, en el pla institucional: exigir compliment de la normativa existent, denunciar ineficiències, reclamar inversions on realment importen com les xarxes de subministrament, clavegueram i depuradores, moltes vegades soterrades i invisible i que no generen un gran rèdit polític. I tercer, en la relació amb el turisme: transformar al visitant en aliat. Eivissa rep milions de persones cada any. Ignorar aquest factor és ingenu. Integrar-ho en la solució és estratègic.
L’illa no pot permetre’s continuar funcionant sota la lògica extractiva. No té marge físic ni temporal.
Eivissa és, en essència, un sistema tancat. Com ho és el planeta. I el que ocorre aquí no és una anomalia local, sinó una crisis ecològica que molts territoris comencen a patir arreu del món. La pregunta ja no és tècnica. És ètica i política: continuarem operant com a pirates, consumint sense límit fins a esgotar el recurs? O assumirem el paper de corsaris, defensant activament allò que garanteix la nostra pròpia supervivència? L’aigua a Eivissa ha deixat de ser un assumpte ambiental, és un assumpte de supervivència. I la resposta, com gairebé sempre, no vindrà de fora. Vindrà de la capacitat de la comunitat per a organitzar-se, exigir a les administracions i actuar. Perquè hi ha moments en els quals una societat es defineix no pel que declara, sinó pel que defensa. Eivissa està en aquest moment.