Set coses que ens fan bé i set coses que ens fan mal. Molt ben trobades, per cert. Em referesc, naturalment, a les set virtuts cardinals (amb la davallada en cultura religiosa, molta gent no identificarà exactament de què estic parlant) i als set pecats capitals (exactament el mateix). Habitualment, com a persona criada dins la cultura judeo-cristiana, he tengut tendència a fixar-me en la consideració religiosa d’aquestes set virtuts i d’aquests set pecats (ah, el set, sempre el set). Però avui en voldria parlar, en aquesta tribuna, des del punt de vista, estrictament de la salut.
Perquè, com es pot intuir de seguida, les set virtuts constitueixen elements que ajuden a gaudir d’una bona salut (física i mental, si és que podem destriar-les), mentre que els set pecats tendeixen a lesionar-la. Analitzem-ho.
Comencem per les coses que fan bo, és a dir, per les virtuts. La prudència constitueix una virtut del tot necessària per anar per la vida. Els imprudents ho tenen més fàcil per patir accidents, per ficar la pota en una reunió quan no toca, per tirar pel pedregar relacions que els resultarien molt valuoses i, al cap i a la fi, per dinamitar moltes iniciatives bones que els puguin sorgir a la vida. La prudència guarda de tots els mals a què fèiem referència i, per tant, ajuda a viure millor. Ajuda a la salut. La justícia, evidentment, també: donar a cadascú el que és seu, no tractar l’altre com no vol ser tractat un mateix, constitueixen elements per a la bona vida. I per a la salut. Com ho és la temprança: no fer excessos constitueix un escut davant la majora de les malalties. I no diguem ja la fortalesa, que és el primer que es perd quan la malaltia mental ens sotja! La fortalesa ens permet mantenir la nostra posició, quan consideram que és justa, i enfrontar-nos a aquells que volen fer el mal, especialment quan ens referim a algú que no som nosaltres mateixos. També ajuden a tirar endavant, evidentment, la fe (que no cal entendre com una fe religiosa, sinó com la confiança que hom serà capaç de dur endavant els propis projectes), l’esperança (que opera exactament en la mateixa direcció) i la caritat (que, encara que potser no ho pugui semblar a primera vista, hi té una relació bastant directa). Perquè aquestes tres virtuts ens parlen de la confiança que puguem tenir en allò que feim i de la capacitat de fer coses per als altres, que és justament el primer que perden les persones handicapades per la malaltia. Les set virtuts cardinals constitueixen, al cap i a la fi, un tractat resumit de medicina. Molt ben trobat, per cert.
I, inversament, ocorre exactament el mateix amb els set pecats capitals. La supèrbia ens converteix amb setciències amb qui ningú no vol tractar i ens impel·leix a una autoavaluació negativa, amb totes les conseqüències que això pot tenir (també per a la nostra salut, per cert). L’enveja corrou, corca, lamina la moral i, amb tot això, augmenta l’estrès, la pressura, de manera que fa pujar la tensió arterial i posa en perill la bomba del nostre organisme. Mal assumpte. La ira fa mal a qui la pateix i no fa bé a ningú. De manera que és, com tota la resta de pecats capitals, negatiu i absurd al mateix temps. Enfadar-se mai no duu res de bo i, en canvi, té conseqüències (també físiques) molt negatives. Exactament el mateix ocorre amb la peresa, que porta els individus a la depressió, a la indolència i a la fatiga permanent. Qui es deixa caure dins el pou de la peresa és com si s’acomodàs en una mena d’avantsala mortuòria. I, en canvi, també se la pot elogiar, si hom la practica, com gairebé tot, en la seua justa mesura. La gola porta tot un seguit de malalties físiques perfectament diagnosticades i previsibles. I la luxúria tampoc no contribueix, precisament, a l’equilibri mental.
Tot això ha estat molt ben trobat, al llarg dels segles, a partir d’un fil que va de Plató, al Nou Testament (especialment a Pau d’Efes), a Agustí d’Hipona, a Tomàs d’Aquino, i un etcètera més pròxim de sants i de filòsofs que hi han pensat i que han mirat de transmetre’ns-ho de la manera més entenedora. Avui dia, per cert, també en parlen molt els metges (i no només els que es dediquen a la psiquiatria, sinó també tota la resta, cada vegada d’una manera més holística).
La lluita de les virtuts contra els pecats, emperò, avui dia resulta molt dificultosa, perquè vivim en una societat (i en un sistema) que tendeix a hiperbolitzar el nostre individualisme i a jivaritzar el nostre sentit de comunitat. Així, pobres individus com canyes a mercè del vent, esdevenim objectius d’aquells que ens volen vendre de tot perquè siguem més que els altres... encara que sigui a costa de la nostra salut, física i moral.