Retornat de les sessions d’enguany de la Universitat Catalana d’Estiu, celebrades com d’habitud a la ciutat nordcatalana de Prada de Conflent, em vaga compartir algunes reflexions sobre personatges dels quals s’ha tractat i que han deixat impacte al nostre país, als nostres països.
Fa més de cinquanta anys, a l’any 1968, es va decidir celebrar la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent perquè allà la censura franquista no hi podia intervenir (la Catalunya del Nord forma part de la República Francesa), porque era dins Catalunya i fora d’Espanya alhora, i perquè dos personatges importantíssims per a la nostra cultura hi havien anat a parar: em referesc al músic Pau Casals i al lingüista Pompeu Fabra. Ambdós s’exiliaren a França sense sortir de Catalunya.
A l’UCE és pràcticament reglamentari de celebrar centenaris (o d’altres aniversaris) de personatges importants per a la nostra cultura o per al país. Així, enguany hi havia un recordatori per als set-cents cinquanta anys de la mort del rei Jaume I, commemoració que pràcticament ha passat desapercebuda tant al Principat de Catalunya com als antics regnes de Mallorca i de València. No s’entén gaire que al fundador de la nació no se li dediquin més activitats a l’hora de recordar-ne alguna data més o manco rodona.
Pel que fa a centenaris, teníem el de l’escriptor Blai Bonet, una de les figures més importants (i potser també més incompreses) de la literatura de les Illes Balears. En Blai Bonet va ser un autor de primeríssim nivell. Crec que es fa un favor a la nostra literatura reeditant-ne, com s’està fent, a través de la nova Editorial Moll, algunes de les fites clau, com ara la poesia completa o novel·les com El Mar o Mister Evasió. En Nicolau Dols, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears, ens va desvetllar com, ara, es poden editar els textos complets de Blai Bonet (que només ho havien estat parcialment). El mètode és senzill, però no crec que a tothom se li hagués acudit: anant als arxius de la censura franquista, on els llibres es troben complets (amb les indicacions de tot allò que s’ha d’esporgar, convenientment exposades pels censors de torn).
Sense cap mena de dubte, en Blai Bonet va ser un dels autors que va contribuir més poderosament a posar la literatura catalana en hora, a les nostres illes, i potser és un dels que menys ho han vist reconegut (si més no en vida). Les seues novel·les, els seus poemes, l’impactant «Cant espiritual» no ens poden deixar de cap de les maneres indiferents.
Enguany també fa trenta-cinc anys de la mort de na Montserrat Roig, una escriptora de raça, narradora ferma, feminista crítica i conseqüent, periodista sense embuts, amb una ètica a prova de bomba. Malauradament, la malaltia se’ns va emportar l’autora massa prompte, però va tenir encara temps de deixar una obra sòlida i, acompanyant-la, un exemple que ens ha de servir per al nostre present i, sobretot, per al nostre futur.
Juntament con Bonet i Roig, recordàrem el metge Manuel Corachán. Corachán és conegut per la clínica que ell mateix va fundar a la ciutat de Barcelona. Nascut a València i format a la ciutat dita comtal, Corachán tenia una perspectiva prou global i general de la llengua catalana. A principis del segle pastat, la llengua catalana no comptava amb els instruments necessaris per ser llengua de formació en el camp de la Medicina. Contemporani de Pompeu Fabra, el doctor Manuel Corachán va redactar un diccionari de termes mèdics que va assentar les bases per al vocabulari en aquest importantíssim camp de la ciència. Enguany, a l’UCE, se l’ha recordat, tant en un acte específic com en un curs que el lingüista Carles Riera ha dedicat a l’esmentada obra lexicològica.
D’alguna manera, Pau Casals continua ben present en el record, a la vila de Prada. Enguany ens hem trobat amb l’efígie de la seua figura, tocant el violoncel, al costat del cartell «Benvinguts a Prada de Conflent» i les quatre barres que simbolitzen la nació. I, dins els actes permanents de l’UCE, no hi ha faltat, com d’habitud, l’homenatge a Pompeu Fabra, davant la seua tomba. Amb intervencions de persones d’arreu del domini lingüístic català, reafirmam el nostre compromís amb la llengua catalana i amb la plena normalització tant del seu ús acadèmic i científic com del seu ús social.