La gran manifestació de diumenge vint de setembre en contra de l’ampliació de l’aerport (i en contra, també, encara que se silenciï sistemàticament, d’AENA, com a organisme que no hauria de gestionar es Codolar de cap de les maneres) va ser un èxit fora mida, per molt que alguns n’hagin volgut rebaixar la transcendència.
Des del meu punt de vista, per molt bé que lligàs tot, sempre s’hi poden trobar punts de millora. I, per mi, el més important és incorporar-hi els col·lectius que, de manera bastant sistemàtica, resten al marge del devenir societat de les nostres illes. A la manifestació, m’hi mancaren els llatinoamericans (no vol dir que no n’hi hagués, però no hi eren presents d’una manera col·lectiva i associada), m’hi faltaven els magribins (quants milers n’hi ha, vivint a les illes Pitiüses?), m’hi faltaren europeus de l’Est...
El problema, evidentment, no té res a veure ni amb la manifestació del dia vint, ni amb els seus organitzadors ni amb les persones que hi assistiren: té a veure amb la participació en la vida política eivissenca (i formenterera) de determinats col·lectius de ciutadans que, vivint entre nosaltres, habitualment en queden al marge.
Certament, per a una participació normalitzada en la vida pública insular, existeixen alguns taps que haurien de treure’s d’enmig -o neutralitzar, ep!, sense fer-los mal-. En el cas dels col·lectius (esmentem-los en plural, perquè ho són) llatinoamericans, tenc detectat l’impacte d’alguns pastors que fan dues coses absolutament pernicioses per a les seues parròquies: impulsen el vot d’extrema dreta (que és el vot de la por i de l’oposició a l’entrada de nous migrants) i bloquegen, a través del nacionalisme espanyol i del castellanisme lingüístic, l’aprenentatge del català -que seria el més normal del món- per part dels seus parroquians. Quin percentatge dels milers de colombians residents a Eivissa parla habitualment català? Quin percentatge d’argentins residents a la nostra illa pot parlar català sense dificultats? Quants d’ells el transmeten amb normalitat als fills que ja han nascut a les illes Balears? Sense els taps, incorporar-se a la llengua és la cosa més natural del món. Amb taps, queden tancats en el castellanisme (lingüístic i mental) i, per tant, desvinculats de la nostra societat, incapacitats per poder-hi participar normalment.
Al cantó magribi, supòs que els pastors també hi tenen un pes important. Societats tan marcades per la religió requereixen religiosos que estiguin a l’alçada de les circumstàncies, i no, senzillament, que transmetin acríticament uns dogmes que els han estat llegats i que mai de la vida no s’han qüestionat. Uns imams conscienciats a favor del bé comú mirarien d’incorporar els seus ciutadans als valors públics compartits de la Unió Europea: treballarien per una cultura de la igualtat entre hòmens i dones, per una cultura del respecte a la diversitat sexual, per l’emancipació de les al·lotes i contra la pràctica de casar-les quan són adolescents, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir. I impulsarien classes de llengua catalana a les mesquites, perquè tothom pogués participar en la vida pública, al nostre país, amb tota normalitat.
Com es pot superar el tap dels pastors i dels imams, en uns col·lectius fortament influïts per les autoritats religioses? La cosa està peluda, però seria del tot necessari un diàleg (el diàleg es fa entre els diferents) per mostrar tots els beneficis que portaria el fet que deixassin d’actuar com a taps per a la incorporació dels seus feligresos, plenament, a la nostra societat.
Els que no formam part d’aquests col·lectius també hi tenim feina a fer. No ho carreguem tot sobre les espatlles dels altres. Per començar, s’ha de treballar per millorar les condicions de vida de tothom. Una millora en les expectatives vitals constitueix un motor essencial perquè s’adoptin els valors compartits i per esperonar la participació normal en la vida social, econòmica i política de la nostra col·lectivitat compartida. Com s’ha de treballar per l’accés efectiu a l’educació i per la millora del sistema educatiu, de manera que aprendre pugui relacionar-se ben clarament amb les oportunitats que ofereix l’ascensor social.
En un futur imaginari, dues pastores lesbianes colombianes s’adrecen en català a la seua parròquia, que ha incorporat un marroquí agnòstic que es pregunta sobre la transcendència i els fills de dos expats alemanys que han transmès el català a la seua descendència de Sant Carles de Peralta.