La novel·lista Maite Salord ens fa a mans una nova novel·la, pulcrament editada, com d’habitud, per Editorial Proa, El temps habitat, al voltant dels canvis que s’estan produint a Menorca (i al conjunt de les Illes Balears, i, m’atreviria a dir, a bona part de la part nord de la conca mediterrània). Salord ens reporta un fresc de la història recent, a través dels ulls d’una dona. La protagonista, Àngela, ha passat la Covid, s’està divorciant i decideix, sense entusiasme, juntament amb el seu germà petit, en Lluís, molt més entusiasta, de vendre la casa pairal familiar.
La novel·la transcorre durant un dia, i les hores fixades marquen la frontera entre capítols. La protagonista va recorrent els infants de la seua infantesa i joventut, i alhora va recordant fets que han sacsejat, per una raó o altra, la seua família. El més important de tots aquests fets resulta la mort per sobredosi d’un dels germans de la protagonista, evocant els anys de plom de l’entrada amb força de les drogues dures a les nostres illes.
Com d’altres famílies de classe mitjana menorquines, la família de n’Àngela viu d’una fàbrica de sabates. Això marca una diferència entre Menorca i la resta de les Balears (si exceptuam, i encara parcialment, Mallorca). Històricament, Menorca no ha estat engolida per la voràgine del monocultiu turístic, tot i que, des de la distància i sense suficient coneixement de causa, no em puc estar de dir que sospit que va pel mateix camí. M’he referit a classe mitjana i potser podria dir classe mitjana-alta. En qualsevol cas, la metàfora rau en el fet que, finalment, els que queden de la nissaga sabatera decideixen vendre el lloc, la casa de camp familiar, el nucli que havia estat el centre neuràlgic de la família durant generacions.
Una de les virtuts de Maite Salord, com a novel·lista, és la seua capacitat de construir personatges de carn i os, amb una psicologia pròpia, amb una personalitat literària atraient, que, al mateix temps, poden veure’s com un fresc històric i, al cap i a la fi, com una metàfora del que està passant (a Menorca i, per extensió, al conjunt de les illes Balears): que ens estam venent el país, perquè ens resulta rendible, i aquest valor està per damunt de la tradició, de la voluntat de mantenir -diguem-ho així- el control sobre el territori, i fins i tot per damunt del manteniment de la pròpia identitat col·lectiva.
Un altre mèrit de la novel·la és que tot això l’autora ho explica -ho exposa davant els nostres ulls- sense jutjar-ho. Ja ho jutjarem els lectors, si tenim jutgera. És el que està passant. Potser hauríem de recórrer a l’assaig per fer-ne una valoració, diguem-ne, crítica. Maite Salord es dedica a donar vida a uns personatges que fan una sèrie de coses, que mostren unes conductes, que tenen uns capteniments que ens resulten fàcilment comprensibles, als lectors de les Balears, perquè estan a l’ordre del dia, perquè els podem entendre sense dificultats, perquè formen part del nostre temps.
Record, entre les moltes frases enginyoses de Lluís V. Aracil, aquella que deia que sovent la literatura deixa testimoni més clar i ferm d’una determinada etapa històrica que no la Sociologia o la Història mateixa. La literatura, en aquest cas, queda com a testimoni, com a notari, d’un període en què el sòl de les nostres illes ha anat a parar a mans europees (generalment) de diferent pelatge i condició. A més a més, s’ha de dir que Maite Salord ens fa atractiva la seua narració, per la capacitat que té d’estructurar la novel·la, per la seua prosa polida i neta i per la intel·ligència amb què va desgranant les situacions i els personatges. El temps habitat resulta una lectura imprescindible per a tots aquells que intentem habitar el nostre temps amb una mica de sentit de la responsabilitat, de la realitat o, senzillament, amb un mínim d’interès pel món que ens envolta.