Na Maria Ferrer Torres, més coneguda com na Marcela, va néixer a Vila ara fa 79 anys, però a la ciutat només hi va viure al voltant de cinc anys, ja que ben aviat ella i els seus pares se n’anaren cap es Puig d’en Valls.
Aquesta població que avui pertany al municipi de Santa Eulària encara no tenia res a veure amb el que és avui dia. De fet, la família de na Marcela hi instal·laren la primera botiga de queviures del poble, Cas Formenter, l’any 1951. «Es meu pare era de Formentera i feia de pescador. Ma mare era de Sant Joan, de can Batista, i va baixar a Vila a viure a casa d’una tia seua», explica na Marcela.
El jove matrimoni es va comprar una casa al carrer d’Enmig, a la Marina, que és on va néixer na Marcela. Poc després compraren un terreny as Puig d’en Valls, on hi feren una casa i on, també, s’establí la botiga de queviures. «A sa botiga hi treballaven es meus pares, mentre es meu germà i jo anàvem a escola. Mon pare, però, es va posar malalt i quan jo tenia 15 anys va faltar. Així que vàrem quedar a sa botiga per ajudar a ma mare», recorda na Marcela, que enumera les botigues que s’establiren després de la seva: Es Terç, Can Coves i Can Turet.
«Mon pare, abans de comprar un televisor, ja tenia una ràdio a piles i ses dones venien a casa a escoltar sa novel·la».
Amb el boom del turisme dels anys seixanta del segle passat, molta gent de la Península començà a arribar a Eivissa per treballar en la construcció dels hotels. «Es començaren a vendre molts solar i primer eren eivissencs els qui els compraven. Després va venir gent de per Sevilla, Múrcia, Jaén i Granada. Eren una gent molt amable», apunta na Marcela.
Com tota botiga de queviures, a Cas Formentera s’hi venia «de tot. Fins i tot petroli per fer llum als quinqués. Quan tenia 12 anys ja vàrem tenir electricitat i poguérem comprar un televisor en blanc i negre. Deguérem ser dels primers a tenir-ne una. Mon pare, abans, ja tenia una ràdio a piles i ses dones venien a casa a escoltar sa novel·la», recorda na Marcela.
En aquell temps, els carrers des Puig d’en Valls encara no estaven asfaltats i les rodes dels carros feien síquies que els al·lots aprofitaven per anar en bicicleta.
Na Marcela també recorda que fa més d’una cinquantena d’anys es va inaugurar l’església des Puig d’en Valls, però que abans es deia missa dins d’un magatzem. El primer capellà que va conèixer va ser en Vicent ‘Pins’ i també té molt bon record d’en Daniel Martín Reyes, un jove mossènyer que va instaurar Càritas al poble. «Jo hi anava a ajudar junt amb tres matrimonis més. Venia gent a demanar i naltros els ajudàvem amb tot el que podíem», assegura na Marcela.
Quan va fer els 65 anys, na Marcela va tancar la botiga per a sempre i va ser lliure per poder anar de viatge. «Per Espanya he anat gairebé per tot. També vaig anar a Terra Santa i em va agradar molt. També he anat a Medjugorje, a Bòsnia. Però quan arrib a Eivissa, no hi ha res com a casa», explica.
A més de viatjar, a na Marcela també li agrada anar a ballar als diferents clubs de majors que hi ha arreu de l’illa i també fer gimnàstica amb els seus companys de l’Associació Creix des Puig d’en Valls.