N'Enrique Torres Riera (Eivissa, 1930), el primer convidat de ‘Sa cadira des majors' d'aquesta temporada, és conegut a Vila, on va néixer, amb el malnom de Manyà o Castelló, mentre que a Sant Jordi, on va créixer i viure, el coneixen com a Tonió. Diu que la seva infància va ser feliç «perquè en aquell temps no ens feia falta res» i recorda com el pare de la seva àvia, de la família dels Castellons, «ens portava cada matí al Bar Can Pou a prendre un cafè amb llet amb una ensaïmada, i sempre n'Agustí de Can Pou, el vell, tenia el costum de posar-mos damunt l'ensaïmada una pastilla de sucre. Un dia no se'n va recordar i el meu germà gran es va posar a plorar». Aquest tiet tenia una botiga de queviures «on avui hi ha Delta Discos, al carrer de sa Creu, que durant la Guerra Civil va desaparèixer».
A més de la botiga, la felicitat a ca n'Enrique també desaparegué amb l'assassinat del seu pare durant el conflicte bèl·lic. Sa mare quedà amb quatre fills a càrrec seu. «D'allí endavant vaig conèixer les garroves, el pa de dacsa i el pa d'ordi», assegura n'Enrique, que recorda quan baixaven a Vila a comprar garroves al magatzem que els de Can Ric tenien a la plaça des Parc. «Allí les erugues feien córrer les garroves», explica en Tonió. Ell i uns companys d'aventures, de petits, descobriren «un tresor» en forma de garroves amagat dins el forn d'una casa situada a Cas Serres mirant pel fumeral. «Començàrem a picar i a picar fins que férem un forat i hi entràrem. Les garroves estaven fornejades perquè no es corquessin», assenyala.
En la seva adolescència, ell i els seus germans «ens vàrem haver de mariscar per aquí i per allà». N'Enrique, amb 12 anys, marxà a Barcelona a viure amb uns tiets. S'hi està fins als 15 anys. «Aquella època allà també era molt dolenta, la cosa anava molt estreta. El meu tiet era ferrador d'animals i els dissabtes i diumenges anàvem al Reial Club de Polo de Barcelona, a Collblanc. Les circumstàncies, però, es posaren malament i vaig tornar cap a Eivissa». Durant la seva estada a la ciutat comtal en Manyà, una estirp molt coneguda de mestres d'aixa a l'illa, tornà a Eivissa «per anar a escola a sa preparatòria a Dalt Vila. Allí vaig fer amistat amb en Lluís Llobet i en ‘Nito' Verdera».
D'aquesta època, el gener de 1944 i en plena Segona Guerra Mundial, recorda com va ser testimoni de la persecució entre un avió de combat alemany i un altre de britànic. «La façana de l'Ajuntament de Vila va quedar plena de bales», assegura en Tonió. Finalment, el Junkers Ju 88 alemany va ser ferit per l'avió britànic i els pilots s'estavellaren a prop de la costa de Portinatx, com bé s'explica al llibre ‘Días oscuros' de l'escriptor Lluís Ferrer Ferrer. «Els pilots alemanys se salvaren i els record que estaven molt feliços prenent cafè al Montesol amb el casc i les ulleres d'aviador», recorda n'Enrique.
Picapedrer
En Manyà també es buscà la vida a Mallorca junt amb un dels seus germans. «Treballava, guanyava sous però també me'ls gastava. L'any 51 vaig tornar per fer el servei militar l'any següent», explica n'Enrique.
Després de llicenciar-se i d'estar els tres anys obligatoris a la reserva, pogué sortir del país i agafar les maletes per acompanyar la seva al·lota a l'Alger a la recerca de feina. «Si aquí estàvem malament, allí encara més. Teníem feina dies sí i dies no, havíem d'anar fins a la fi del món. Vaig enganxar sa guerra que hi havia i vaig estar en perill moltes vegades», apunta abans d'explicar una anècdota: «Estava a un bar esperant l'autobús i van entrar dos moros, un encalçava a l'altre amb un ganivet així de gros i li fot envestida. Jo estava recolzat damunt l'aparador i em va passar el ganivet per davall l'aixella».
En tornar a Eivissa, n'Enrique Torres treballà com a picapedrer. «He vist tombar molts edificis que els havia vist fer», assenyala. Des de l'any 70 treballà al servei de manteniment de l'hospital i s'hagué de jubilar forçosament l'any 1989 perquè començà a perdre la vista.
Les abelles també són una de les seves passions i n'Enrique va ser un dels impulsors de l'Associació d'Apicultors d'Eivissa.
También puedes ver la entrevista en TEF TV aquí