Un dels trets diferencials de la cultura pitiüsa ha estat la vestimenta de les dones. Temps enrere era bastant habitual, sobretot a la pagesia, trobar dones vestides amb la seva gonella, el davantal per damunt, el gipó, el mantó, un mocador pel cap i les espardenyes de pitra. Avui dia, però, les podríem comptar amb els dits de les mans.
Una d'elles és na Catalina Escandell Riera, nascuda a Can Joan d'en Gall, a la vénda des Forn Blanc de Sant Llorenç de Balàfia el 27 de juliol de 1924. L'única llorencera que encara vesteix de pagesa. «Tenia 7 anys i ja anava vestida de pagesa. Ara, a Sant Llorenç, en poc temps han mort dues dones que hi anaven i anys endarrere hi anava tot déu. Jo no hi vaig en treball, només sent mal a les cames», assegura na Catalina asseguda al pati de ca seva.
La protagonista d'aquesta setmana de ‘Sa cadira des majors' explica que ella només porta dos faldellins tot i que «n'hi havia que en duien més, que els portaven emmidonats i pareixien garbetes. A mi no m'agradava anar estufada». Na Catalina també llueix unes espardenyes de pitra molt ben conservades. «Aquestes no les duc cada dia, només per algun dia anar a missa. Les va comprar ma mare fa 22 o 23 anys a na Catalineta de Can Miquel de n'Andreu de Sant Miquel», apunta. A diferència d'altres pobles, a Sant Llorenç les dones no portaven mai l'emprendada.
Pel que fa al ball pagès, na Catalina recorda com a Sant Llorenç es ballava el dia del poble i, a la tarda, a la Font de Balàfia. «També hi havia ball a la Font Figuera i a la Font de Canadella, però jo no n'havia vist mai», afirma.
Poc festeig
Na Catalina explica com, tot i ser tres germanes a la casa, «no va venir gaire gent a festejar perquè es papà no era d'aquests tampoc. Ell deia que havia sigut jove i coneixia que els joves no es portaven bé, no era d'embulls. Ell era bona persona però a li agradava el que estava bé». Ara, a la casa hi viuen ella, la seva germana Maria i un germà i la seva dona, na Catalina.
A més de tenir mal a les cames i de caminar amb ajuda d'un puntal –diu que s'ha operat els dos genolls i també els dos ulls– na Catalina s'afluixa sovent el mocador del cap per sentir-hi millor. Diu que, tot i això, encara es veuria amb forces per anar a missa caminant. «Solíem tardar mitja hora a peu i quan anàvem a Santa Eulària, on un blonco meu tenia un hort a prop del riu, en tardàvem tres», explica.
Preguntem a na Catalina si espera arribar als cent anys i sembla que és una fita que no li lleva la son: «No ho crec; hauria de menjar moltes sopes de pa encara». Na Catalina també recorda com a ca seva hi havia carro a més de dues mules i una egua. «Ara només tenim el carro», assegura abans d'explicar que a ella no li agradava gaire baixar a Vila. «Jo quedava a casa perquè teníem feina. Cadascú té el seu gust però a jo m'agrada més estar per aquí, estam més tranquils».
A na Catalina tampoc li ha agradat massa viatjar. De fet, no ha sortit mai d'Eivissa. «Enguany el de casa anaren a Formentera i vaig dir que m'estimava més quedar a casa», apunta na Catalina, qui recorda com quan els seus tiets guàrdies civils que vivien a Barcelona i a les Canàries venien a visitar-los, ella pujava al barco quan marxaven d'Eivissa i, amarrats a port, ella ja es marejava.