Responent a la invitació de participar en l’Anuari, resulta tant temptador com agosarat intentar lluir-se en prediccions de com serà l’economia a l’any en curs. L’edat i el coneixement ens han però, de fer humils. No aspiro idó a passar a la posteritat per haver anticipat quelcom gruixut, disruptiu, per a reivindicar després – si encerto – que ‘vaig ser l’únic’, o un dels pocs, que ho vaig preveure. La reputació d’un bon economista no crec jo que es guanyi en tot cas anticipant ja sigui una crisi financera, l’ensorrament del preu de l’habitatge o l’escalada del cost de l’energia. Més encara, diria que ha de ser trist i poc ètic esperar que sigui una guerra el que garanteixi l’encert, o la irrupció d’un dirigent boig el que faci pujar o baixar l’especulació de les criptomònades, posem pel cas. Com per acabar pregant perquè això passi i així hom ‘salvi’ una ocurrència pròpia. De manera que simplement en aquest text parlaré de les coses que crec que sé sobre l’evolució de l’economia al llarg de l’any 2026, i deixaré per altres el joc de la ruleta.
Començo per allò que sé: sé que no tinc idea del que passarà en el quadre macroeconòmic mundial, sotmès com mai a la geopolítica, als avenços tecnològics i, si m’apuren, al vol d’una papallona al més recòndit dels llocs de la terra. Punt final.
Crec, de totes maneres, que sé que el món, desafortunadament, està donant un tomb cultural majúscul, seguint una tendència envers uns valors que cada cop prevalen més socialment: els guanys dels guanyadors, la commiseració amb els perdedors, com valorem la desigualtat, com confrontem la pobresa semblen tenir nous referents. Segueixen aquests l’estela de l’americanisme predominant (‘fer de lo propi el més gran possible’), amb distinta legitimació del mèrit que atribuïm a les circumstàncies personals i als codis genètics en el seu assoliment, més enllà de la força i el poder. La cultura cowboy al Far West s’estén arreu del món sobre la base del discurs del president USA i dels trumpistes locals, que son a la meva vista molt més ‘cutres’ que la seva imatge original, sentint-se partícips d’un poder que ells mateixos no tenen.
A nivell europeu, crec que sé que la situació econòmica és poc sostenible sense una Europa de dues velocitats. La política fiscal tant divergent entre països és un llast per una estratègia monetària única, i l’europeisme no té musculatura per guanyar presència al món en el qual uns pocs participants decideixen el destí. Crec que en la bugada del 2026, la UE perdrà uns quants llençols més.
Pel que fa a l’Estat espanyol, si irromp finalment un govern diferent de l’actual, amic Sanxo, prepara’t: ‘cosas veredes’. El desprestigi de la política per a refer l’estat de les coses està molt ja costa avall. És de causació acumulativa: cada cop hi ha menys gent que amb el cap sobre les espatlles vulgui arriscar la seva reputació entrant a la política. Només qui no la té juga aquesta carta salvadora de ‘la menjadora de final de mes’. Ho veurem a tot estirar el 2027, o quan es convoquin eleccions, amb els integrants de les llistes dels partits. I això no té altre horitzó possible, quan sigui, que el de les llistes obertes.
A casa nostra crec que sé que el model continuarà transformant-se: no per definició d’una estratègia de país, sinó a l’empenta dels petits cicles. En tot cas, el model ja no pot sinó millorar, tants han sigut els errors forçats com els no forçats al llarg dels darreres temps. A l’Estat ja li ha anat bé subvencionar determinats sectors (transport, consum turístic, externalitats socials impagades) a canvi d’acumular les divises que deixa el turisme. Entre els errors propis, no forçats, comptam el fet de haver continuat trinxat territori, sumant-nos al negoci fàcil, i malmetre part del patrimoni cultural amb la immigració rebuda. Sense una remuntada, les conjuntures eliminaran els negocis més precaris, que fins i tot faran nosa a la imatge més rendible de l’hostaleria pretesa: Per a part de la nova oferta Eivissa assenyala el camí (exclusivitat a preus de disbarat), i part de la de Menorca també (agafats a un salvavides que, tot i punxat, acull la reserva de la biosfera). A Mallorca, la illa més gran, hi conviu tot: mar i muntanya, bicing i ‘panxing’, nit i matí, festa i descans... Es tracta des d’un mateix volum o menor de visitants, de segmentar la oferta per a satisfer una demanda diferenciada amb preus més adequats.
A això hi contribuiran les noves modalitats d’un turisme ‘de paquet’ més complet en la seva diversitat que el que permeten les estades curtes actuals; en particular, en la mesura que el cost fix d’entrada augmenti (restriccions d’accés, preu de viatges i hotel). AENA serà el gran maldecap per als que vulguin un altre turisme (també de la mà d’entrades d’avionetes de particulars), ja que els seus interessos són avui de ‘quantitat’ i el més fàcil per a ells és fer ‘més del mateix’. Mentre nosaltres, que vivim a les Illes, ja no ens ho podem permetre.