A Hong Kong, al Port de les Aromes, estan passant coses molt interessants, des de fa temps. Cosa sabuda, Hong Kong va ser colònia britànica fins a la fi del segle XX, quan passà a la Xina, amb un estatus especial. A Hong Kong, teòricament, hi ha un sistema parlamentari equiparable als sistemes propis de les democràcies liberals, no ha canviat substancialment el sistema econòmic, i l'anglès hi continua sent, juntament amb el xinès, idioma oficial. Els hongkonesos varen voler rebre tot un seguit de garanties sobre el seu sistema polític abans d'acceptar, d'acord amb la geopolítica internacional del moment, la suposada reintegració a la Xina.
Des d'aleshores, emperò, la Xina ha entès que Hong Kong forma part de la seua «sobirania nacional» i, per tant, intenten posar-hi pressió en tot allò que consideren oportú. I, cada vegada més, d'una manera que fins ara pareixia inexorable, Hong Kong es va assemblant més a la Xina. De fet, la Xina s'està convertint en una gran potència capitalista, dins la qual el comunisme només serveix per evitar la democràcia, i, per tant, per impedir qualsevol correcció del capitalisme més salvatge.
Hong Kong, emperò, té tradició democràtica. Supòs que tothom pot observar les diferències entre els llocs del món que han estat colònies britàniques i els que han estat colònies d'altres potències colonials. El fet fa una diferència, i no fa cap falta que m'estengui aquí a explicar-la. Per això, Hong Kong no pot acceptar, com a societat, determinades actuacions que, d'altra banda, són la cosa més normal del món a la Xina.
Fa un parell d'anys, va esclatar una revota democràtica, contra la laminació de drets per part de la Xina. D'alguna manera, també s'hi produïa una reafirmació de la sobirania pròpia, de base democràtica, enfront de la sobirania xinesa, realment mai no acceptada de bon grat per bona part de la població de Hong Kong. El groc va ser el color d'aquella protesta, com ho ha estat el dels «armilles grogues» de França o el de la revolta democràtica de Catalunya. El groc s'exhibia, en aquest cas, no en forma de llaços, sinó de paraigües.
D'aquells dies, record un episodi espectacular, que em varen fer arribar per a delit propi, en què un bon dia els hongkonesos dels paraigües grocs varen sortir al carrer... amb banderes estelades. Hi havia centenars de banderes independentistes catalanes en una manifestació on no hi havia cap altra bandera. Només paraigües grocs i banderes catalanes, enmig del Port de les Aromes! Va ser un gest fantàstic, clar, llampant i fora de tota discussió, que agermanava dos moviments democràtics. Que ningú vulgui entendre que estic assimilant el Regne d'Espanya a la Xina. Espanya és formalment una democràcia liberal i la Xina no. Però Espanya i la Xina tenen quelcom en comú: pensen que la unitat de l'estat es troba per damunt de les decisions democràtiques. En el vergonyós judici que ha quedat vist per a sentència al Tribunal Suprem hi va haver qui va dir que la unitat d'Espanya és fonament del dret. Dit d'una altra manera: que, quan xoquen unitat d'Espanya i democràcia, la democràcia ha de quedar de banda. Com a la Xina.
El govern xinès va posar en marxa tots els seus instruments per acabar la revolta. Va pensar que tancant els líders ja ho tenia fet. Ara, emperò, amb motiu d'un canvi en el sistema d'extradicció amb la Xina, el conflicte ha tornat a esclatar. Hi ha tornat a haver una manifestació d'un milió de persones. Només a dos llocs del planeta hi ha manifestacions pacífiques d'un milió de persones. Aquesta vegada la Xina intenta carregar-se el moviment a base de col·lapsar Telegran. Com que a través d'aquesta xarxa es varen establir la majoria de contactes entre els «rebels», des de la Xina s'ha intentat col·lapsar la xarxa amb enviaments massius per impedir que pugui funcionar amb normalitat.
La reflexió final és evident: la democràcia requerirà cracks informàtics que li facin servei. Aquí ho deix, el dia en què hem sabut que el Regne Unit, una democràcia liberal clàssica, està disposat a fer efectiva l'extradicció de Julian Asange als Estats Units.