Sorprèn fins a quin punt la dreta i l'extrema dreta, paradoxalment també l'extrema Espanya (que sol englobar-les les dues i algú més), estan mostrant, dia a dia, una manca tan extraordinària de patriotisme. Si els del trio de la benzina (tant mediàtic com polític) fossin patriotes, no deixarien que el bon nom del Regne d'Espanya s'enfangàs pels camps d'Europa fins a convertir-se en una autèntica piltrafa. Si fossin patriotes, tendrien sentit d'estat (en el seu cas, necessàriament, sentit d'estat espanyol), i posarien els interessos nacionals per damunt dels interessos específics dels seus partits o dels seus mitjans de comunicació. Però el trio de la benzina fa molt de temps que va perdre el sentit d'estat i el patriotisme. Em recorden, salvades siguin les diferències (i que ningú no s'ofengui), aquells elements d'Estat Islàmic que no tenien ni un sol Alcorà entre el seu arsenal de pertenències. Per què el volien, l'Alcorà, si ja l'interpretaven ells com els donava la gana?
Què els obligava a comportar-se com a bons musulmans, si ells ja s'expressaven (a bombes i trets) en nom de tots els musulmans (segons ells mateixos)? Valor? Se le supone, que diria aquell.
Aquests dies, el Tribunal de Cuentas està fent tot el possible per carregar-se la taula de diàleg entre Catalunya i l'Estat que s'han empescat el govern espanyol i el govern català. I que, de moment, només està mostrant bones intencions (de les quals els camins de l'Infern en són empedrats, com ja és ben sabut). Però és més del que aquest tribunal que no és cap tribunal (perquè no està integrat per jutges) pot suportar. Aliens completament al més mínim patriotisme (que ara mateix els exigiria mirar d'anar amb molta cautela amb res que tengués a veure amb la que ells anomenen -de manera totalment errònia- qüestió territorial). Comença una negociació i aquests patriotes de pa sucat amb oli la dinamiten. Deuen considerar que és la seua feina.
Es veu que aquesta bona gent han agafat el testimoni de les més altes instàncies de la judicatura espanyola. El Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i tota la colla al seu voltant ja han portat la torxa de la repressió contra la dissidència catalana. I ara els toca a uns altres, com algun d'ells mateixos ja havia anunciat fa un parell d'anys. Mentre a l'Estat mana (és una manera de dir-ho) un govern de coalició entre el PSOE i Podem, al Consell General del Poder Judicial continua manant el PP. I per quins set sous, si, en un exemple modèlic de divisió de poders, els jutges que l'integren són triats pels partits amb més representació al parlament espanyol? La raó és ben senzilla: mentre el PSOE i Podem són lleials amb les decisions d'Estat, el PP sempre actua amb una deslleialtat manifesta. Això fa que, quan el PP té majoria al Congrés dels diputats s'elegeixi un Consell General del Poder Judicial com el que ara sofreix tothom. Com que el PP mana, el PSOE s'hi avé i accepta una composició del CGPJ favorable al PP. Perquè el PSOE és necessari per a la composició final, tenint en compte que es necessiten dos terços del parlament per aprovar-la. Però, ai las!, quan mana el PSOE, en aquest cas en coalició amb Podem, el PP no hi correspon. El PSOE és lleial a les decisions d'Estat del PP quan el PP governa i el PP, sistemàticament, és deslleial amb el PSOE, també en les qüestions d'Estat, quan mana aquesta força política.
Per això, ni el Tribunal de Cuentas ni el Consejo General del Poder Judicial no es poden renovar. El PP bloqueja una renovació que el PSOE ja hauria facilitat (i Podem també) si la cosa anàs a l'inrevés. Per això el PP de José María Aznar podia negociar per la porta del darrere amb gent que havia assassinat un grapat de persones sense que ningú se'n queixàs, sense que ningú ho utilitzàs políticament, sense que ens trobàssim dia rere dia gent fent-ne escarafalls. Mentrestant, el govern liderat pel PSOE adopta uns indults de pa sucat amb oli als presos polítics catalans (ja vendrà el Tribunal d'Estrasburg a posar les coses a lloc, amb temps i una canya) i el trio de la benzina es posa dalt calafiguera, llança tota l'artilleria mediàtica contra el govern i incendia el parlament.
El PSOE, des del meu punt de vista erròniament, per pur sentit d'Estat, es va afegir a l'aplicació del 155 a Catalunya després del referèndum d'autodeterminació del Primer d'Octubre i la posterior declaració d'independència, però el PP no ha sabut ni tan sols beneir públicament una taula de negociació entre Catalunya i l'Estat. El PSOE, ja liderat per Pedro Sánchez, va ser lleial amb el govern de Mariano Rajoy, mentre el PP, ara liderat pel gris -i ja veureu com també efímer- Pablo Casado, és totalment deslleial amb el govern liderat per Sánchez.
Perquè una democràcia funcioni es requereix que, com a mínim, el partit (o els partits) del govern siguin demòcrates, i que també ho sigui el partit que en lideri l'oposició. La condició es dona, ara mateix, de manera clara, a Catalunya i al País Basc, però no es dona, aparentment, enlloc més del Regne d'Espanya. Malament anam, si PP, Cs i Vox posen la ideologia partidària per damunt del sentit d'estat i del patriotisme. Encara que, lògicament, sigui el seu. Que, a les Balears almanco, no és el nostre.