La setmana passada ens varen colpir les imatges, no gaire difoses entre nosaltres, de la violència en què va desembocar la manifestació antivacunes que va discórrer pels carrers de Roma. Arreu d'Europa, amb una incidència potser especial a llocs com París i Roma, s'han manifestat els contraris als vaccins (i, més concretament, a les restriccions que pateixen els que no s'han vaccinat o a les obligacions de fer-ho per a determinades feines, d'acord amb els criteris sanitaris majoritaris), en nombre més que considerable. A Roma, igual que ha ocorregut a d'altres llocs d'Europa, la manifestació unia persones de caràcter “alternatiu”, elements posthippis, gent que desconfia de les farmacèutiques, creients en teories de la conspiració de tota casta i condició, i elements polítics, molt ben organitzats, i, generalment, situats clarament a l'extrema dreta. Es tracta de la mateixa mescla que hem pogut veure arreu, Eivissa inclosa.
Al Regne d'Espanya, la celebració de l'anomenat Dia de la Hispanitat ha donat també algunes mostres d'aquests comportaments que, si de vegades no són violents directament, sí que inciten a la violència. L'exaltació de la dictadura franquista, l'exhibició de símbols que a d'altres estats de la Unió Europea estarien directament prohibits per la seua significació històrica, el desacomplexament en actituds directament antidemocràtiques o la xenofòbia manifesta contra determinats col·lectius haurien de constituir un elmement important de preocupació. Des de la fiscalia, s'ha posat la lupa, concretament, sobre les manifestacions antisemites, cada dia més tendents a la proliferació arreu de l'Estat (i arreu d'Europa), que es varen produir durant les manifestacions del passat 12 d'octubre.
No feia gaire que el tercer partit en nombre de representants al Congrés dels diputats havia fet una trobada en què s'havien manifestat postures directament contràries a la Constitució espanyola, mentre els seus dirigents -els mateixos que expressen aquests punts de vista- es reclamen a si mateixos com a “constitucionalistes”. Com es poden considerar constitucionalistes uns individus que volen suprimir les autonomies, l'oficialitat de totes les llengües que no siguin el castellà o la concepció plural de l'Estat? Si amb les seues soflames apunten directament al moll de l'os de la Constitució! Com es pot dir a si mateix “constitucionalista” algú que només actua en espanyol? Com es pot considerar “constitucionalista” algú que pensa que les autonomies no han de gestionar ni l'Educació ni la Sanitat? Resulta ben interessant de veure com en nom de la Constitució es dinamiten els fonaments de la mateixa Constitució.
S'ha de dir clar i ras: avui dia els principals enemics amb què topa la Constitució espanyola no són Bildu ni el BNG ni l'independentisme català ni l'extrema esquerra espanyola. No ho són ni de bon tros. Tots els sectors esmentats tenen més en comú amb l'actual constitució espanyola que no els dirigents de Vox o alguns dirigents del PP (que també varen fer manifestacions de prou dubtosa constitucionalitat a la plaça de bous de València fa un parell de setmanes). Perquè l'Espanya unitària, monolíngüe castellana, amb urticària a la plurinacionalitat i antiautonomista és l'Espanya del franquisme, no la democràtica. I democràcia i franquisme casen com aigua i oli. Són absolutament incompatibles. O s'és una cosa o s'és l'altra, però no es pot participar a parts de les dues.
Hem posat un parell (estricte) d'exemples de brots de barbàrie, uns brots que van proliferant a l'Europa actual i que caldria tallar abans que es vagin fent més extensos. Si no es tallen, pot passar com li ocorre a la Unió Europea en relació a Polònia: que es pot trobar que et pugin a les barbes i que hagis d'esmerçar esforços extraordinaris per tornar les coses a solc. Quan el Tribunal Suprem de Polònia diu que la llei polonesa està per sobre de l'europea, Europa ja només pot mantenir el seu propi projecte polític desautoritzant completament aquest tribunal... i demostrant de manera pràctica que la llei europea està per sobre de la polonesa. I no estic segur que, fora del pressupost, actualment la Unió Europea tengui cap altre instrument mica clar per imposar-se. Però, esclar, Europa s'ha trobat amb Polònia (i ho han dit ells mateixos) perquè en el seu moment no posaren a ratlla el Tribunal Suprem espanyol. I varen permetre que lleis espanyoles que impedien exercir els seus càrrecs a diputats electes catalans (lleis contràries a les europees) fossin implementades, en contra del que deien els juristes, posem per cas, del Tribunal General de la Unió Europea. Aquelles noces ens porten aquests bescuits. I, ai las!, necessitarem molta Europa democràtica per fer front a la barbàrie que dia a dia va creixent, com un bolet malèfic, entre nosaltres.