Oficial a tot un país

La setmana passada l’eurodiputada Dolors Montserrat, del Partit Popular, ens va donar la clau sobre l’oficialitat a Europa. I ho va fer de manera que cap persona amb dues nocions de política lingüistica no li podria desmentir. Una llengua només pot ser oficial a la Unió Europea, va venir a dir, si és la llengua «oficial de tot un país». Així, idò, mentre el català no sigui la llengua «oficial de tot un país» no podrà ser oficial a Europa. Per més que la diplomàcia espanyola intenti fer veure que estan treballant perquè el català sigui oficial a la Unió Europea.

Ja he escrit en aquesta mateixa columna que la reivindicació de base de l’oficialitat del català a Europa parteix d’un error garrafal, que els governants espanyols no només saben que cometen sinó que ells mateixos el provoquen, i que fa que la cosa no pugui anar a bon port. Aquest error és ficar dins el mateix sac del català el basc i el gallec. I no es tracta només que tres llengües són més difícils d’oficialitzar que dos (encara que una de les tres ja sigui oficial per la via portuguesa; Portugal és part de la Unió Europea; el portuguès és llengua oficial de la Unió Europea; cap eurodiputat gallec que vulgui fer servir la seua llengua -el gallec, el galaicoportuguès- no tendrà cap problema perquè la cabina portuguesa proveirà interpretació sense cap ni un problema), sinó que les llengües mai no s’oficialitzen per paquets. L’oficialitat europea d’una llengua és sempre quelcom singular, estrictament individual. Res de pacs.

Com qui no vol la cosa, emperò, na Dolors Montserrat dona al govern espanyol la fórmula perquè el català sigui oficial a la Unió Europea: fer-lo oficial a «tot un país». Evidentment, «tot un país», tant per al PP com per al PSOE, deu ser el Regne d’Espanya. Si el partit de la senyora Montserrat i el del senyor Sánchez volguessin, tenen prou majoria -els dos sumats- a les Corts espanyoles perquè demà mateix el català fos oficial «a tot un país» de la Unió    Europea. Així, cap dels vuit o deu estats que posen pegues a l’oficialitat del català a Europa no hi tendrien res a dir. N’estic plenament convençut. I la eurodiputada del PP pens que també.

El problema, emperò, és que la Constitució espanyola només reconeix una llengua -el castellà- com a oficial de l’Estat. De la «modèlica» transició a la democràcia, en va sortir un model lingüístic desigualitari (com tants d’altres a Europa, tot s’ha de reconèixer). S’hauria pogut optar per un model lingüístic igualitari (com el de Bèlgica, el de Suïssa o el del Canadà), però es va optar per no acceptar la igualtat entre llengües (és a dir, malgrat el que digui la mateixa Constitució, per no acceptar la igualtat entre els ciutadans). Perquè un model lingüístic desigualitari, al cap i a la fi, marca una desigualtat entre ciutadans, entre persones que tenen la mateixa nacionalitat oficial i comparteixen el mateix estat. Com diria aquell, tots som iguals però n’hi ha uns que són més iguals que no els altres.

Modificar la Constitució perquè el català, juntament amb el castellà, sigui oficial a del Regne d’Espanya és cosa de dos terceres parts de les Corts espanyoles. Si no vaig errat de comptes, si el partit de Dolors Montserrat ho volgués, i els socialistes també ho volguessin (cosa que no han mostrat en cap moment), el català podria ser oficial de l’Estat, via modificació de la Constitució espanyola. Si la modificació comptava amb el suport del PP i PSOE, no crec que Sumar, Podem, el BNG, el PNB, EH Bildu, ERC, els Comuns ni Junts per Catalunya s’hi oposassin. Ben al contrari: hi votarien tots a favor, vull pensar, alguns amb més entusiasme que no d’altres.

Però ens continuen amagant l’ou. Els socialistes s’hi han posat, en això de l’oficialitat del català a Europa, perquè necessiten els vots de Junts per Catalunya i d’ERC per governar a Espanya. L’oficialitat del català a la Unió Europea forma part del pacte. Però JxCAT i ERC saben perfectament que, sense ser oficial de l’Estat, a Espanya, és molt difícil que el català sigui oficial a la Unió Europea. I que, per tant, el pacte hauria d’haver constat de dues passes: la primera, oficialitzar el català a l’Estat, i la segona, oficialitzar-lo a Europa.

La pregunta que no puc evitar de fer-me és si són maldestres perquè no en saben més, o si ho són a consciència i, senzillament, ens estan oferint una sessió gratuïta de teatre, de teatre del bo, que diria l’intel·lectual José Mourinho.