Llegesc en un mitjà de comunicació una mica «catxondo» que la qüestió de l'oficialitat del català a la Unió Europea ha estat «congelat» fins a setembre. Suant per tots els porus, amb una humitat tropical i una temperatura també tropical, això que «congelin» la qüestió de l'oficialitat de la nostra llengua a Europa ho trob un acudit una mica barroer i de sal gruixuda.
La «congelació» de l'oficialitat de la nostra llengua nacional a la Unió Europea parteix de diversos caps malendreçats. El primer té a veure amb l'estratègia del govern espanyol, des del meu punt de vista completament errònia, de ficar en el mateix sac el català, el basc i el gallec (com si els gallecs no poguessin funcionar ja, ara mateix, en la seua llengua, a la Unió Europea; no hi ha com afegir confusió i caos a allò que resulta senzill i diàfan!). Quan el català es faci oficial a la Unió Europea, cosa que un dia o l'altre passarà, ho serà perquè un estat demanarà l'oficialitat del català en solitari, sense afegir-hi cap altra llengua.
La segona cosa que deu deixar els europeus «gelats» és que el govern d'Espanya demani l'oficialitat del català a Europa, però que la nostra llengua nacional no sigui també llengua oficial de l'Estat espanyol. Constitucionalment, de llengua oficial de l'Estat només n'hi ha una (la resta poden ser oficials en el si de les respectives «comunitats autònomes»). Potser es podria començar a endreçar la qüestió a l'interior de l'Estat, i fer que el català (i el basc i el gallec, ara sí) siguin també llengües oficials de l'Estat, i no només «llengües autonòmiques». Segona predicció que em permet de fer: el català serà abans llengua oficial de la Unió Europea que no llengua oficial de l'Estat espanyol.
La tercera «gelabror» del tema té a veure amb el fet que el partit més gran, tant d'Espanya com d'Europa, hi està en contra. El Partit Popular Europeu té unes posicions molt variades, segons les llengües. Els populars de la Bàltica, per exemple, són tots absolutament partidaris que l'estonià, el lituà i el letó siguin llengües oficials de la UE. De fet, ho són. Tenen més poder per oficialitzar la seua llengua vuit-cents mil parlants de letó que no nou milions de parlants de català. Tenir un estat va d'això, efectivament. Els populars espanyols, emperò, han fet una campanya extraordinària contra el català (i, per tant, a favor de l'independentisme català) entre els seus socis europeus. Tercera predicció, també fàcil: quan el català esdevengui oficial de la Unió Europea comptarà amb el vot favorable molt majoritari del PP europeu.
Aquesta vegada pens que el catalanisme ha equivocat completament l'estratègia per fer el català oficial a la UE. I, en canvi, el president Quim Torra l'ha encertada de ple: bastaria que Andorra entràs a la Unió Europea perquè s'obrissin totes les portes per a l'oficialitat de la llengua catalana. En comptes de negociar aquestes qüestions amb el govern d'Espanya, JxCAT i ERC (si no s'hi troben massa supeditats) farien bé de posar-se en contacte amb el govern d'Andorra i mirar de convèncer-los de les bondats de fer part de la Unió Europea. Crec que, amb alguns ajustaments en política monetària, els andorrans podrien passar a formar part de la UE com a membres de ple dret. De fet, el seu estat no és tan diferent, posem per cas, de Luxemburg o de Malta. Ben al contrari: s'assemblen bastant.
Esper, idò, que els que volen que el català sigui oficial a Europa s'ho repensin, i que no continuïn pegant-se trets al peu. Com s'ha fet fins ara.