Una de les paradoxes de l’Estat de les autonomies és que, en algunes qüestions, hi ha dins aquest estat menys autonomia que no hi havia quan les autonomies no existien. Si més no, des d’un punt de vista d’autonomia mental. Més endavant explicaré el perquè d’aquesta consideració.
Anem a una altra consideració: una llengua és un mercat. Aquest va ser el títol, potser una mica provocador, d’un llibre de M. Royo, dels anys norantes del segle passat. Que una llengua és un mercat vol dir, entre d’altres coses, que l’espai lingüístic resulta també un espai on comprar i vendre. Tenim coses que només es poden gestionar a partir de la llengua. Els mercats es generen a partir d’espais, que poden ser globals o locals. I un dels determinants d’aquests espais és la llengua, o les llengües, en què les actuacions mercantils es puguin desenvolupar.
I ara pensem en un mercat potencial que es desconsolida a partir de l’Estat de les autonomies. Tenim un espai lingüístic, un àmbit territorial on s’hi parla la nostra llengua, un territori que va de Salses a Guardamar (nord-sud) i de Fraga a l’Alguer (oest-est). Té part dins quatre estats diferents (Espanya, França, Andorra i Itàlia) i, dins el Regne d’Espanya, té territori a diverses comunitats autònomes: les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i, només en petits trossos, l’Aragó i Múrcia. Al territori on es parla la llengua catalana hi viuen, aproximadament, dotze milions i mig de persones.
Idò bé, el mercat que suposa la llengua catalana, com a àmbit social i territorial, és completament desaprofitat per la literatura vehiculada en la nostra llengua. Absurdament, el món editorial ha caigut en la trampa de l’Estat de les autonomies, i ha trossejat la nostra llengua en autonomies. De manera que resulta difícil que les editorials valencianes tenguin un públic extens al Principat i a les Balears; les editorials de les Balears ho tenen difícil per vendre al País Valencià i a Catalunya i les editorials del Principat pensen fonamentalment en les quatre províncies i descuiden completament tota la resta de la Catalanofonia. Els que podrien aspirar a un mercat de dotze milions i mig d’habitants es tanquen en un mercat de vuit milions, en un de cinc o en un d’un milió. I sembla que ja els va bé. Han reduït un univers nacional que, a l’última etapa del franquisme, semblava inqüestionable. A Catalunya es llegien Joan Fuster i Llorenç Villalonga amb la mateixa avidesa que es podien llegir Josep Pla o Mercè Rodoreda. Al País Valencià la gent s’interessava per Gabriel Ferrater o per Montserrat Roig, a les Balears llegíem principatins i valencians amb el mateix interès amb què podíem llegir, també, els autors del nostre territori específic.
Escric aquestes reflexions dolgut perquè enguany no es convoquen els Premis Octubre, un autèntic emblema de la publicació en llengua catalana. Des de l’any 1976, els Premis Octubre, amb seu a València, s’havien convocat cada any. L’any passat ja es varen estalviar, per qüestions econòmiques, el sopar, aquell mític sopar on tantes històries interessants havien estat gestades (de caire cultural, però també social i polític) al llarg de dècades. No fa falta dir, a peu de pàgina si es vol, que esper que des de la societat civil valenciana, catalana del Principat i illenca, hi haurà força per recuperar els Premis Octubre, i que això d’enguany només serà un parèntesi malaurat.
Juntament amb l’efecte divisori que ha causat l’Estat de les autonomies en la nostra comunitat lingüística i cultural (i també nacional, des del meu punt de vista, i aquí hi ha la clau de tot), en tenim un altre que no hem de menysprear: la renúncia de Barcelona a la capitalitat de la Catalanofonia.
Qualsevol jove eivissenc que se n’anàs a estudiar als anys setantes, posem per cas, tenia clar que Barcelona era la capital. Ho tenien claríssim els mallorquins i els menorquins. Exactament en la mateixa mesura en què Barcelona era la capital per als tortosins, els lleidatans o els gironins. Potser no ho tenien tan clar els valencians, cosa que Fuster explicava molt bé en els seus assaigs, i n’esbrinava a fons les raons bàsiques. Però també, perquè per als intel·lectuals, els professionals liberals, i bona part del món empresarial de València, de Castelló o d’Alacant, Barcelona també era la capital.
Avui, per alguna estranya raó que se m’escapa completament, Barcelona està dividida entre convertir-se en una mena de ciutat global desnacionalitzada o ser la capital provinciana d’una comunitat autònoma espanyola. Cap dels dos papers no són, des del meu punt de vista, el que li correspondria. Ni que fos per liderar aquest mercat de dotze milions i mig de ciutadans de la Unió Europea.