He escrit alguna mica en els meus quaderns personals sobre la guerra del Llevant, pequè, d’alguna manera, quedi constància que no em deix endur pel ramat a l’hora de construir les meues opinions.
Però m’he resistit a escriure res per publicar, segurament per l’al·lèrgia immensa que em produeix la majoria d’allò que s’ha publicat, carregat d’ignorància, de maniqueisme, de mentida i de mala fe. Gent que no ha posat mai el peu a Israel ni a Palestina, que no coneix ningú amb nacionalitat de cap país de per allà, que no té ni idea de l’escaquer internacional s’atreveix a opinar alegrament sobre la qüestió, amb una frivolitat que posa els cabells drets. Per això, des del mar de dubtes que em sol embargar, avui m’atrevesc a posar negre sobre blanc només algunes coses que veig més o manco clares, encara que reconeixent que poden estar distorsionades (i que segurament ho estan). La intenció és, senzillament, fer una petitat aportació al diàleg públic, contribuir -ep, si és possible!- a reflexionar una mica, amb el cap, al voltant d’allò que només s’aborda des d’una perspectiva estrictament emocional.
Qualsevol telespectador habitual s’hauria de demanar, per exemple, per què hem tengut tan present el dolor de les mares palestines, per què n’hem vistes plorant, amb els fills morts en braços, desfetes de pena, i en canvi no n’hem vistes tantes, posem per cas, d’ucraïneses -que han perdut igualment els seus fillets sota les bombes russes-, ni encara moltes menys del Sudan del Sud -malgrat que allà, probablement, és on més nens han mort sota les armes en el que portam de dècada. Ni què dir de les mares rohinyes, absolutament anònimes, ni dels seus fills morts, que no hem vist en una sola imatge de Telenotícies.
Crec que una de les poques coses que m’he atrevit a escriure, sobre el conflicte del Llevant, és que els palestins tenen molts enemics, i, aparentment, no tenen amics. Donem per descomptats, entre aquests enemics, l’estat d’Israel. Aquest és l’únic que tothom apunta i sobre el qual ningú no en té dubtes. Deixem-lo, idò, en primer lloc. No he vist, emperò, gaire gent -almenys aquí nostre- apuntant l’Iran, entre els enemics dels palestins. Fa dos anys, quan eren a punt de signar-se els Acords d’Abraham (entre Egipte, Israel, l’Aràbia Saudita, Jordània, els emirats del Golf, etc), que segurament haurien estat l’embrió d’una pau duradora al Llevant, l’Iran (el seu govern, no la seua gent, que cada dia n’està més farta), que sempre n’ha volgut quedar fora, va usar el seu braç armat a la zona, Hamàs, per fer una escabetxina d’israelians que eren de festa prop de la franja de Gaza. La mà que va moure la traca sabia perfectament el que passaria després, però li era igual. Qui va perpetrar els atemptats de fa dos anys no tenia ni la més mínima preocupació pels palestins que poguessin morir després, cap pena per les mares que hi perdessin els fills, cap batiment de cor per les cases destrossades, les persones desplaçades, ni per res de tot això. La vida humana quedava en un segon lloc, en ares de l’objectiu primordial: evitar que hi hagués una pau duradora.
Juntament amb l’Iran, tenim un enemic dels palestins que, clarament, en penja: Hamàs. Hamàs ha desencadenat tot aquesta barrumbada, sabent què passaria i enfotent-se’n olímpicament de la vida dels habitants de Gaza. Basta recordar com va arribar al poder, o que ens ho recordin els membres de l’Autoritat Nacional Palestina. No sé si, com diuen alguns sense haver fet cap comprovació, és pura propaganda sionista, o si és veritat, però, en la postguerra, s’hauria d’aclarir si aquest grup armat va posar bateries, casernes i arsenals davall hospitals i davall escoles, fent servir població civil com a escuts humans. Observi’s que no ho afirm ni ho neg (no tenc elements per fer-ho): només dic que algú -l’ONU, per exemple- haurà de comprovar si això ha passat. Però, encara que no s’hagi arribat a aquestes barbaritats, no tenc cap dubte que Hamàs és enemic important dels palestins. Si més no, dels seus drets civils més elementals, començant pel dret a la vida.
En el passat també ha actuat com a enemic dels palestins Egipte. Em sap greu dir-ho, perquè sembla que ara té un paper importantíssim en el procés de pau. Però va ser Egipte que, a Camp David, va renunciar a administrar Gaza. Amb sobirania egípcia, res de tot el que ha passat aquests dos anys no hauria succeït.
I em semblen especialment enemics dels palestins tots aquells que no celebren que les armes callin, que s’aturi la matança, que hi hagi un alto-el-foc. Tots aquells que no volen un estat palestí lliure, no des del riu fins a la mar, sinó en una part d’aquest territori, al costat d’un estat d’Israel en pau i reconegut pels països àrabs. Perquè la pau serà difícil amb dos estats, però és impossible si allò que és busca és la destrucció de l’altre.