Fa uns dies, ha començat a l’anomenada Audiencia Nacional (sense accent a la e) el judici contra un grapat de membres de la família Pujol, entre ells qui fou president de la Generalitat de Catalunya durant més de dos dècades, Jordi Pujol. El primer element sorprenent de tot plegat és qui jutja.
L’Audiencia Nacional és l’hereva de l’antic Tribunal de Orden Público, el sinistre TOP franquista, que es dedicava a jutjar «delictes polítics». Supòs que continuen en la mateixa sintonia. (Dit siga entre parèntesi: com pot ser que cap govern, ni de dretes ni d’esquerres, no hagi tengut la mínima consciència democràtica de suprimir aquest tribunal d’excepció, totalment excepcional ell mateix entre les democràcies liberals?).
A Jordi Pujol li permeten declarar des del seu domicili, per vídeoconferència. Però el fan declarar malgrat que diversos metges han diagnosticat que no estava en condicions de fer-ho. Si a això hi afegim que l’home té noranta-cinc anys, pens que ja tenim la radiografia completa de les intencions, les maneres i el fons d’aquest tribunal.
Per què, aquest acarnissament? Per què els fa tanta ràbia, encara, al més florit del clavegueram estatal (siguin clavegueres tapades o estiguin plenament a l’aire, amollant tota la seua flaire pestil·lent), el president Pujol? Com a observador distant (la distància sovent ajuda a valorar les coses d’una manera més desapassionada i racional), des de la meua talaia de sa Carroca, Sant Jordi de ses Salines, Eivissa, illes Pitiüses, illes Balears, veig tres coses que fan que els espanyols no demòcrates li tenguin una inquina absoluta al president. I les tres són estructures d’estat.
Durant el temps en què Jordi Pujol va estar al capdavant de la Generalitat de Catalunya es varen crear tres coses que els no demòcrates espanyols no poden aguantar: l’ensenyament en català, TV3 i els mossos d’esquadra. Com diu l’amic Joan Mir, professor d’Economia de la Universitat de les Illes Balears, sense aquests tres elements no hauria estat possible, de cap de les maneres, el gloriós Primer d’Octubre. Ni el procés d’autodeterminació de Catalunya.
L’ensenyament en català ha estat clau per a la recuperació de l’autonomia espiritual de Catalunya. I, de rebot, també ha ajudat a la resta de Països Catalans. Dubt que, sense un ensenyament en català al Principat, el valencià hagués prosperat a l’antic Regne de València, o el català s’hagués arribat a implantar com ho està avui a l’Educació a les Illes Balears. Cap poble no es pot recuperar si no recupera la llengua, i aquesta recuperació resulta del tot impossible sense un pilar bàsic: l’ensenyament.
La creació de TV3 -avui Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació- va ser una autèntica revolució audiovisual. Record, al llarg dels vuitantes, totes les iniciatives que varen sorgir a les Illes Balears perquè tots nosaltres poguéssim ser espectadors de la televisió catalana. Record també com els contraris posaven pals a les rodes. Fins i tot, el repetidor de TV3 va patir, a l’illa de Mallorca, un atemptat terrorista, amb bombes incloses. Malgrat que tothom sabia qui les havia posades, la cosa no va tenir gaire transcendència. L’Audiencia Nacional no s’hi va posar, per descomptat. TV3 va ser clau, juntament amb el diari AVUI, perquè es pogués anar consolidant un ecosistema mediàtic propi, plenament autònom, més enllà del que es dictàs als despatxos dels diaris de Madrid.
I tercer, però no menys important: els mossos d’esquadra. Un país no és autònom si no té policia pròpia. No es pot parlar d’autonomia a les mal anomenades comunitats autònomes que no compten amb una policia al servei del govern dit autonòmic. Per això només hi ha policia pròpia a Catalunya i al País Basc (les úniques dues comunitats autònomes reals dins el Regne d’Espanya). Avui resulta bastant impensable que cap govern del Principat, per espanyolista que sigui el seu color, pugui qüestionar que la policia integral de Catalunya són els mossos d’esquadra.
Idò bé, per tot això, és la meua opinió, s’està jutjant Pujol. Per tot això se l’està jutjant a l’Audiencia Nacional. Per tot això se l’està jutjant a Madrid, capital de Castella. No pels diners que pogués captar més o menys fraudulentament per a Convergència Democràtica de Catalunya. (En això, si fa no fa, devia actuar com tothom).