El Parlament és el lloc on els representants de la gent, del poble, democràticament elegits, van a parlar per tal d’arribar a acords per regir de la millor manera possible la cosa pública. El govern, que fa la funció executiva, és l’organisme encarregat de dur a terme els acords presos al Parlament. Existeix una discussió sobre si el primer parlament europeu, entès d’una manera ja gairebé ajustada a com l’entenem ara, va ser l’Althingi (parlament d’Islàndia) o les Corts catalanes. En qualsevol cas, com reivindicava el gran músic Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU, a Toluges, fa més de mil anys, diversos representants de diferents estaments es reunien «per parlar de pau». A la Catalanofonia, doncs, tenim una llarga tradició parlamentària, comparable amb la nòrdica o la britànica.
Un parlament no és un plató de televisió. Aquest principi elemental, que hauria de figurar al capdamunt dels aforismes de qualsevol diputat o diputada, avui dia és triturat sistemàticament. Ja hem apuntat, des d’aquesta mateixa tribuna, que la democràcia, a la nostra part del món, té un problema molt important, que és el sistema per escollir els nostres representants. Aquest sistema ha derivat en una partitocràcia, que no sempre és sinònim de democràcia. I que, en qualsevol cas, sol presentar, en la millor opció, una sinonímia dubtosa. El fet que no hi hagi llistes obertes ni elecció per demarcacions (des del meu punt de vista, les dues opcions més netes i més democràtiques) fa que la dinàmica política depengui, fonamentalment, de les executives dels partits. Molt per sobre del paper fonamental que hi haurien de jugar els parlaments.
Per això, cada vegada menys, els parlaments són llocs per anar a buscar acords, per trenar complicitats o per donar explicacions. A les comissions parlamentàries, no em fa l’efecte que se’n donin, d’explicacions. Normalment no hi surt res de nou. No s’hi sol dir res que qualsevol que estigui una mica avesat a la dinàmica parlamentària no pogués escriure / preveure anticipadament. La majoria de les comissions parlamentàries resulten perfectament inútils, perquè són enteses per la majoria dels que hi participen com si el parlament fos un plató televisiu. Tant podrien ser al parlament, molts dels nostres representants, com en un reality de qualsevol cadena de telebrossa.
I, encara, hi ha un altre element fonamental que interfereix en la dinàmica parlamentària, que és la interferència judicial. Des del meu punt de vista, resulta d’allò més dubtós que un jutge (a qui no ha escollit ningú) pugui jutjar un parlamentari (que sí que ha estat escollit democràticament). Però bé, això, al cap i a la fi, resulta una qüestió de principis. I sé que, en aquest punt, no em posaria d’acord amb bona part dels meus propis lectors. Ara bé, que la dinàmica judicial marqui l’agenda parlamentària resulta encara molt més greu, i això ocorre, ai las!, de manera bastant sistemàtica. Entre una cosa i l’altra, el paper del parlament, de mica en mica, va quedant cada vegada més degradat.
El tercer element que voldria comentar té a veure amb l’estil. Durant aquests darrers anys, a la nostra part del món, s’ha degradat notablement l’estil parlamentari. Usar paraules no feridores (que diria el nostre gran Ramon Llull), no fer servir dards punyents de manera sistemàtica per degradar l’adversari, considerar aquell que pensa diferent d’un mateix com un enemic a abatre, constitueixen elements que provoquen una gran degradació de la vida parlamentària. L’insult sistemàtic, la sal gruixuda, el tracte moltes vegades fins i tot vexatori haurien de ser sistemàticament descartats de l’activitat parlamentària. Al parlament s’hi va a parlar, no a tirar-se els trastos pel cap ni a humiliar l’adversari polític, sistemàticament convertit en enemic.
El xou sistemàtic -orquestrat de cara a la galeria, fonamentalment per ser difós a través dels mitjans de comunicació de masses i de les xarxes socials-, la interferència d’altres poders (sovent molt més poderosos que no el mateix parlament) i la degradació de l’estil de conversa parlamentària estan estrafent la natura mateixa dels parlaments, a la nostra part del món. Que, al cap i a la fi, és on hi ha parlaments que, si més no teòricament, funcionin. I, malauradament, pens que serà molt difícil de canviar aquesta dinàmica negativa (que en realitat buida els parlaments de poder i de contingut) si no canviam també el sistema electoral amb mesures correctores que tendeixin a evitar-la.