En Jaume Torres (Sant Joan, 1948) va néixer a la frontera entre les parròquies de Sant Joan i Sant Miquel, a la venda de cas Vidals, just enmig des Amunts. Ell és el més petit dels sis fills de can Fracesc:Toni, Joan, Pep, Vicent, Antònia i Jaume. Ja només són vius els dos més joves.
Aquesta xerrada té lloc a Benirràs, la platja on el pare d’en Jaume tenia el llaüt per anar a pescar. «A casa es peix no havia faltat mai. Ell solia anar a pescar amb un vesí, en Toni de can Pep de Dalt», explica en Jaume.
Ambdós vesins havien emigrat a Cuba per guanyar-se la vida. Explica en Jaume que son pare tallava canya de sucre «i va tornar amb una petita fortuna que li va servir per comprar la finca de casa».
De petit recorda que anar a escola «no era es meu fort». Primer va anar a Sant Joan i després l’apuntaren a Sant Llorenç. «Havia de caminar cinc kilòmetres per anar i cinc per tornar. El que aprenia a s’escola ho perdia pes camí. Vaig avorrir molt s’escola», diu amb un somriure, en Jaume.
També recorda en Jaume com a Benirràs hi havia un pou que els pescadors feien servir per tenir aigua bona. O com fugia de ca seva per anar a veure un iot d’un estranger que havia fet amistat amb son pare per poder-hi pujar i sortir a navegar amb ell.
De tretze anys en Jaume va partir cap a Vila. Allí va guanyar el primer sou treballant a la ja desapareguda Fonda Can Costa. «Feia de cambrer, feia d’agranador i recollia es plats de ses taules. I pelar patata. I més patató que patata, perquè es patató anava més barat. Cobrava cent pessetes a sa setmana», assegura en Jaume.
«Allò era mecànica, el que fan avui és canviar peces»
Després va passar a fer feina a can Rafal. «Un dia érem a ca seua, a una casa que tenia a prop de sa presó, i li vaig dir que em deixàs arreglar-li un ventilador. I m’hi vaig posar i el vaig saber fer caminar. ‘Us heu equivocat de feina: heu d’anar a fer de mecànic, no de cambrer’, em va dir», explica en Jaume. I així va ser.
En tenir 16 anys, quan el varen poder assegurar, en Jaume se’n va anar a treballar amb en Paco de La Mariana. «Em va ensenyar molt, fèiem tota la feina dels barcos de n’Abel. Allò era mecànica, el que fan avui és canviar peces», apunta en Jaume.
Quan estava a punt de muntar un negoci pel seu compte i ja tenia 22 anys, en Jaume es va veure obligat a fer el servei militar. Això va provocar que es desfés d’aquella idea que tenia pràcticament muntada.
La mecànica va ser el seu ofici fins que li oferiren fer de taxista l’any 1978. «Érem només 72 taxis i es treballava molt bé, tot i que no m’agradava conduir», assenyala en Jaume.