En Josep Prats Cardona va néixer fa 89 anys a la finca de sa Vinya Llarga, a la vénda des Fornàs de Sant Rafel, «on s'hi feien passat de 40 quintars de figues». Allí els seus pares treballaven de majorals i també va ser allí on en Pep, amb només cinc o sis anys, els dies de matances després de sopar començà a fer els primers bots ballant pagès, la seva gran passió.
En Pep Vinya Llarga fa un parell d'anys que, per prescripció mèdica, ja no pot sonar el tambor i la flaüta ni fer camallades, cosa que li provoca turment perquè «el ball pagès sempre l'he dut dins». Si hagués de triar entre fer de sonador o de ballador en Vinya Llarga ho tindria difícil: «No sé què m'agrada més perquè si hi havia ball jo havia de ballar però sonar també m'agrada molt».
Els seus mestres van ser en Toni Parrí i Toni Fornàs. D'aquest últim en Vinya Llarga assegura que era «un des millors mestres d'Eivissa. Millor que ell no en conec ni n'he conegut cap altre», mentre que d'en Parrí apunta que «era un molt bon sonador, millor que els que hi ha avui».
El protagonista d'aquesta setmana a ‘Sa cadira des majors' també té un record pel seu germà Toni, que «era molt bon ballador; ses castanyoles les sonava molt bé». I apunta dos noms més: «En Miguel Joanó de Santa Eulària i en Vicent Frit de Sant Antoni».
En Vinya Llarga explica que «avui hi ha moltes colles però vaig arribar que creia que el ball pagès es perdria». En l'actualitat els eivissencs donen més importància al ball pagès que dècades enrere i en Pep voldria que «els que tenen el poder haurien de tenir més interès, haurien d'ajudar més al ball pagès, sempre ho he dit». Aquest rafeler de naixement però vallenc d'adopció explica que durant molts anys ballava i «no em donaven res. Hi havia nits que ballàvem a dos i tres hotels».
Entre els grups on en Vinya Llarga ha ballat destaquen les diferents colles dirigides per Xico Bufí Tanqueta o la Colla de l'Horta, nom que, per cert, el proposà ell.
Gràcies al ball pagès en Pep ha pogut viatjar fora d'Eivissa però encara té l'espina clavada de no haver pogut anar a un viatge a França quan feia el servei militar. «No vaig demanar permís perquè llavor teníem en Gotarredona, que era molt recte».
Pep recorda quan a Eivissa «no hi havia ni deu cotxes i avui cuida que no podem passar per enlloc». En Vinya Llarga es guanyà la vida fent l'asfalt de les carreteres i, després, com a guàrdia a l'empresa Campsa.