Hi va haver un temps en què els boscos d'Eivissa estaven plens de pagesos tallant llenya i fent sitges i forns de calç per aconseguir materials imprescindibles per a una casa pagesa com el carbó o la calç. Ara, però, tot això s'ha deixat anar i a l'únic lloc on es pot trobar calç per emblanquinar els casaments o per desinfectar l'aigua de les cisternes és a Can Negre, a la carretera de Vila a Sant Antoni.
Prop d'allí, a Can Negre de sa Torre, hi nasqué fa 96 anys en Pep Bonet. En aquesta hisenda hi vivien els seus pares i els seus 14 germans, molts d'ells fent feina al bosc, de mijorals. «Hi havia feina per a tots, la finca era molt gran. Llauràvem amb un parell de mules i al bosc fèiem forns de calç, sitges i veníem els pins i la llenya. També hi havia figues, ametlles, garroves i olives. Menjàvem moltes xereques perquè teníem moltes figueres albocor. Eren molt bones aquelles xereques!», recorda en Pep, que assegura, però, que ell i els seus germans també hagueren de menjar alguna garrova: «Però les triàvem de les bones, que les guardàvem per a naltros».
Forns de calç
Finalment, en Pep es guanyà la vida venent calç. «Ens associàrem amb els vesins des Collet i férem molta calç per emblanquinar. Havíem de buscar pedra que fos bona, que era escassa. També n'havíem fet per fer paret i obra. Es venia tot: la calç, la carbonada… tot venut! I la llenya. Gent de per L'Horta venia a buscar llenya perquè no hi havia butà. I la canviàvem per patata o moniatos», explica.
Fer forns de calç tenia la seva dificultat: «Fèiem un forn amb una porteta petita i rodat com si fos -una plaça de toros. A la part de dins tenia un banc i damunt d'ell començàvem la volta del forn, que era complicada i s'havia de saber fer perquè si no amb la cuita remollava», assenyala en Pep de Can Negre. Diu que era tan pràctic per fer la volta dels forns de calç que fins i tot havia anat per Cala d'Hort a fer-ne. També explica que la millor pedra per fer calç l'anaven a buscar a Sant Antoni, una pedra «que feia una calç molt blanca i forta, que són les condicions que ha de reunir la calç per ser bona. Hi havia una altra pedra que la feia molt blanca però queia».
Una feina que la feien entre tres o quatre homes, ja que, primer, s'havia de tallar la llenya i, després, construir el mateix forn. «Es recollia la llenya prop del forn i es calava foc durant 40 o més d'hores. Un home sempre havia d'estar atent per atiar el foc i tirar-hi llenya. A Eivissa cremàvem la brusca, la llenya petita del bosc, i si el forn era gros érem tres o quatre homes», explica perfectament en Pep, que també recorda com, a vegades, era complicat dormir durant les nits a prop del forn perquè el bosc era molt humit a l'hivern.
En Pep, a més de ser tot un expert en forns de calç, també sap contes i cançons. Una faceta que li deu venir de família, ja que ell és cosí germà d'en Josep Planells, l'històric capellà de Sant Rafel i escriptor que morí el 2014. «Jo anit venia per veure't / i em solia divertir / fa temps que en tenia ganes / però era llarg es camí», comença una de les seves cançons de porfèdia. «Jo encara no t'enyorava / ni m'havia hagut d'entristir / i per sa falta que em feies / ja hauries pogut dormir», contestava l'al·lota. Geni i figura, en Pep de Can Negre.