Qualsevol persona, a la nostra part del món, que sigui mínimament observadora en qüestions de llengua s'haurà pogut fixar en els curiosos usos lingüístics d'una part dels advocats. Hi ha poques professions on la diglòssia siga tan contundent, tan visible, tan clara, tan estudiable, tan adequada per mostrar als alumnes que comencen a fer via en el camp de la sociolingüística o de la lingüística aplicada. Hi ajuda el fet que l'administració de Justícia no ha adaptat la seua estructura a la de l'Estat dit autonòmic. Els jutges constitueixen un cos estatal amb una normativa que els regeix que es passa olímpicament pel folre la legislació vigent quant a autonomia política de les anomenades “nacionalitats i regions”. Per això, segons la legislació vigent, al mateix temps els jutges no necessiten saber català (segons la llei que en regula la professió) i n'haurien de saber (almanco segons els estatuts d'autonomia que estableixen que el català és llengua oficial a les Illes Balears, a Catalunya i, sota la denominació “valencià”, a l'antic Regne de València).
Aquesta manca d'adaptació de la carrera judicial al sistema polític i jurídic del Regne d'Espanya (vegi's la immensa paradoxa!) influeix la pràctica dels advocats. També hi influeix, i no de manera que no hàgim de considerar, el fet que, mentre a la nostra universitat –per posar només l'exemple més pròxim- devers la meitat de les classes són en català, a la Facultat de Dret no n'hi ha ni un deu per cent. I el mateix ocorre a la Universitat Pompeu Fabra o a la Universitat de Barcelona (per cert, les dues universitats del Regne d'Espanya més ben situades acadèmicament a nivell mundial, segons notícia que ens arribava la setmana passada). En aquestes universitats, a qualsevol carrera, les classes en català oscil·len entre el seixanta i el setanta per cent. A Dret queden a anys llum d'aquest percentatge.
Entre l'Estat que aplica la llei a tothom menys als jutges i les universitats que funcionen més o manco en la llengua del país, excepte a les Facultats de Dret, propicien que hi hagi advocats que parlen normalment en català que són incapaços d'actuar-hi durant un judici, o fins i tot que són totalment incapaços de fer-hi una xerrada sobre qüestions de la seua professió. A l'hora de parlar de qüestions tècniques, aquests professionals diglòssics, de manera automàtica, canvien a l'espanyol.
En un cas de colonització política, lingüística i cultural com la que pateix el nostre país això no resulta res estrany. Ocorre a tot arreu on es pateixen aquestes circumstàncies. Però, des del meu punt de vista, entre nosaltres aquesta patologia social ve encara incrementada per l'ús de l'espanyol que es fa dins l'àmbit del Dret.
No vull posar l'accent, per tant, en el fet que el català n'és pràcticamaent absent, que ja seria prou greu, sinó en el tipus d'espanyol que s'utilitza en aquest àmbit. Es tracta d'un registre lingüístic lamentable, ucrònic, més propi de la societat estamental de l'Edat mitjana que no d'una societat democràtica i moderna. L'espanyol de l'àmbit del Dret és una llengua artificiosa, barroca, amb tics totalitaris, farcida de tics supremacistes, fanatitzant, impermeable per a la majoria dels ciutadans, horriblement antiquada, absolutament inapropiada per a la defensa dels drets dels ciutadans i per a l'ordenament democràtic de la societat. I, per descomptat, l'espanyol que fan servir els jutges, els advocats, els fiscals, els professors de Dret i les facultats d'aquesta matèria genera inseguretat jurídica i no passaria un mínim peritatge lingüístic.
A l'hora d'explicar com es fa una instància (i com es feia en el passat) solia explicar als meus alumnes que existia una antigalla (en espanyol, i totalment intraduïble a cap llengua civilitzada) que era el “suplica”. Allà on la gent civilitzada hi posa “Sol·licita”, els espanyols, durant la negra nit de la dictadura franquista, deia jo, hi posaven “suplica”. Feia servir l'explicació per detectar els alumnes mínimament sensibles a qüestions de llenguatge i per distingir-los dels soques que s'apunten a allò que els radiï el professor de torn.
Idò bé, acab de llegir que la mesa del Parlament de Catalunya ha interposat un “suplicatori”, per “suplicar” no sé què (ni m'interessa, a partir d'aquí) al Tribunal Constitucional. Molt mal fet. Les persones lliures no supliquen. I molt manco als tribunals que se suposa que els han de garantir els drets.