S'altre dia de pagès, un bon amic va passar davant s'Arxiu Històric Municipal de Ciutadella, i no va es va poder resistir d'enviar-mos una foto en es grup de WhatsApp de Sa Fundació. Es cartell de s'Arxiu, resava: Arxiu Històric.
Per concertar cita prèvia, trucar al 971 483 179. Sa mateixa catalanada es repeteix sense miraments a sa web de s'Ajuntament d'Eivissa: «Per dipositar estris o mobles vells, els residents del municipi d'Eivissa han de trucar al telèfon gratuït 900200218». Sense anar més enfora, sa web del PSOE d'Eivissa publicava dia 5 de maig que: «L'Ajuntament d'Eivissa ha atès 3.229 trucades de peticions d'ajuda des de l'inici de la crisi de la Covid-19».
Segons es Diccionari català-valencià-balear, trucar prové de s'onomatopeia truc. Ses tres primeres definicions mos remeten a s'acció de donar cops, i totes elles fan referència an es parlar de Catalunya.
A Ribagorça diuen trucar faves o altre llegum a separar es grans amb un garrot a base de cops. Trucar també significa pigar a algú a Rosselló, Vallespir, Berguedà, Solsona, Pallars, Balaguer i Urgell. A l'Empordà, Conflent i La Selva també vol dir donar un colp o uns quants de colps amb una altra cosa dura. Per exemple, a sa Costa de Llevant diuen: «La barca ha trucat a les roques». I a l'Empordà, trucar també significa demanar un favor: «Hauré de trucar a l'oncle, a veure si em deixa diners».
A sa Comunitat Valenciana no diuen trucar, sinó que diuen tocar a donar cops a una porta, a una finestra o a una paret, a telefonar i a sonar es timbre. I a Balears, tampoc mai hem dit trucar per comunicar-mos amb algú.
Lo més a prop d'aquest verb que feim servir aquí és a Mallorca quan fan truc, que significa tancar barrina o cloure un tracte entre dos parts. Quan érem al·lots, a Menorca també teníem ses motos “trucades”, que volia dir que havíem canviat peces des motor per altres de més bones perquè ses motos correguessin més. Això és tot.
S'excusa de s'Ajuntament d'Eivissa per escriure aquesta catalanada tan poc nostra de “trucar” podria ser que es nostro verb, telefonar, és un barbarisme o que no està acceptat per sa normativa de s'Institut d'Estudis Catalans… però això tampoc és cert. Un barbarisme no ho pot esser mai del món, ja que sa paraula telèfon prové des compost “tele” i des grec -φωνος, que significa sonar. Basta cercar ‘telefonar' en es DIEC2 per trobar ses següents definicions: «Establir comunicació telefònica amb algú o amb algun indret», «Activar els mecanismes per establir comunicació telefònica amb algú o algun indret», «dir per telèfon» i «parlar per telèfon».
Es raonament és molt senzill, ¿per què s'Ajuntament d'Eivissa escriu ‘trucar', verb que només fan servir a Catalunya, quan tots es eivissencs diuen telefonar? ¿Amb quin públic de quina regió d'Espanya té s'obligació de comunicar-se es nostro consistori, amb sos eivissencs i balears, o amb sos catalans de l'Empordà?
Fa trenta anys ningú s'ho pensava, i avui en dia tots es jóvens ja diuen ‘jo sóc' en lloc de jo som per mor de sa catalanització excessiva en es llibres de text de ses escoles. Es dia en què es boixos diguen trucar i no telefonar, sa nostra identitat haurà donat una altra passa enrere.
Ses institucions públiques d'Eivissa haurien de vetlar per sa conservació des nostro dialecte, i escriure'l sense complexes. Això seria eivissenquisme de ver, i no sa propaganda barata a sa que mos tenen acostumats es nostros governants ‘trucats'.