Hem esmentat en aquesta mateixa columna, alguna vegada, la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern. El primer motiu va ser la manera tan equànim, diplomàtica i elegant de gestionar les actuacions del govern de Nova Zelanda després del terrible atemptat islamista de Christ Church l'any 2019. El segon motiu va tenir a veure amb la magnífica gestió de la pandèmia provocada per la covid-19 per part del seu govern.
Aquestes festes de Nadal, gràcies a la bona gestió esmentada, Nova Zelanda ha estat un dels poquíssims llocs del món on les celebracions s'han pogut fer com sempre. Sense por d'infectacions massives.
Jacinda Ardern va néixer a Hamilton l'any 1980 i va arribar a primera ministra de Nova Zelanda l'any 1917, a l'edat de trenta-set anys. L'any 2008, quan ja apuntava maneres, havia estat escollida presidenta de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes. Formada a Nova Zelanda, havia treballat en aquella època a l'oficina del primer ministre britànic Tony Blair. De formació sòlida i maneres decidides, Ardern ha set la persona més jove a dirigir el govern de Nova Zelanda. La llengua materna de Jacinda Ardern és l'anglès i la seua formació està emmarcada dins la cultura anglosaxona.
Presentada la protagonista d'allò que comentarem més endavant, passem a dir algunes cosetes de la llengua maorí. Aquesta llengua és la pròpia, històrica, de les Illes Cook i de Nova Zelanda. Es tracta d'una llengua polinèsia, fortament emparentada amb altres llengües del mateix tronc, com ara el tahitià (la més pròxima de totes), el samoà, el tongalès i el hawaià. La colonització britànica de Nova Zelanda va suposar l'arraconament de la llengua maorí, que va patir un procés accelerat de substitució lingüística. Durant els anys vuitantes del segle passat, es va iniciar un moviment de recuperació del maorí, organitzat al voltant del moviment Kohanga Reo, i que va desembocar, devers una dècada després, en el naixement de les Kura Kaupapa Maori (escoles que funcionen íntegrament en llengua maorí). A la nostra part del món sabem molt poques coses sobre la llengua maorí, però segurament a tots ens sona la cerimònia del hakka, aquella mena de ball (i cant/crit) tribal amb què els equips de Nova Zelanda solen començar els seus partits (de rugbi, de futbol o de l'esport que sigui). Es tracta d'un ritual de desafiament que abans era guerrer i que avui és merament esportiu.
Quan l'any 2017 Jacinda Ardern va guanyar les eleccions que la portaren a ser primera ministra de Nova Zelanda, va celebrar la victòria davant els seus electors, una massa de gent que l'aclamava la nit electoral. I va començar, espontàniament i sense papers, amb una fluidesa total i absoluta, en llengua maorí. M'he descuidat de dir que la llengua maorí, avui, és parlada per devers el 4% de la població total de Nova Zelanda. De la visualització del vídeo d'aquella nit electoral memorable me'n qued dos aspectes que entenc que són dignes de comentari. El primer ja l'he esmentat: el fet que la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, de llengua i cultura angleses, parla maorí fluidament, sense papers i amb total naturalitat. Vol dir que, en algun moment, va pensar que havia d'aprendre aquesta llengua ancestral del seu país, encara que avui només la parli una minoria molt reduïda de la població. Devia ser curiositat intel·lectual, consciència ètica o unamescla de les dues coses?
La segona qüestió, encara més interessant, és la reacció del públic davant el discurs d'Ardern. Entre els seus seguidors, segurament no n'hi havia gaire més del 4% que entenguessin la llengua maorí. La jove primera ministra electa comença el discurs en una llengua que, amb tota probabilitat, una immensa majoria dels que se l'estaven escoltant no entenien en absolut. Quina va ser la reacció del públic? Algú va cridar que parlàs en anglès perquè tothom ho pogués entendre? Algú va fer cap acte irrespectuós? En absolut. No només no hi va haver cap gest hostil, sinó que el públic va aplaudir amb entusiasme. Va valorar més el gest que Ardern començàs el seu discurs en maorí que no el fet d'entendre allò que deia. Ja ho podien suposar, el que estava dient. I res no havia d'espatllar aquell magnífic moment.
Ara imaginem, sense sortir de la parròquia socialista, què hauria passat si Pedro Sánchez, al balcó del carrer Ferraz, hagués començat, sense papers i espontàniament, la nit de les últimes eleccions generals espanyoles, el seu discurs, posem per cas, en euskera. Ai, no! Que Sánchez no sap euskera. Ni català. Ni galaicoportuguès. Ni aranès. Ai, no! Que allà només es fan discursos en espanyol. I no és que no tenguin exemples civilitzats, dins la Internacional Socialista, per emmirallar-s'hi.