Na Victoria Hornburg Hey'l, tot i els seus llinatges, és més eivissenca que la majoria de nascuts a l'illa. Na ‘Vicky Figueretes', que així és com la coneixen a Sant Antoni, nasqué a Alemanya i arribà l'any 1959 a Eivissa, on la seva família havia comprat terres i s'havia fet una casa, així que hi estiuejava molt sovint.
Aquí conegué el seu home, en Toni Ribas ‘Figueretes'. «La família del meu home tenia la botiga número 1 de Sant Antoni perquè hi tenien premsa i ell i el seu germà parlaven idiomes», explica na Victoria. «La meva germana em va dir que també llogaven cavalls i així va ser com vaig conèixer el meu home», afegeix. Na Victoria aleshores desconeixia que a l'estiu, després de dinar, la gent sol descansar. «Jo li vaig demanar el cavall per les tres de la tarda; no sabia que els eivissencs no feien res en aquella hora, però em va dir que un al·lot em duria el cavall. I finalment es va presentar ell a l'hotel amb el cavall. Ma mare li va dir: ‘Señor Antonio, cuide de mi hija porque no conoce ni los caminos ni al caballo'», assegura.
Na Victoria diu que es va enamorar de l'illa d'Eivissa abans que d'en Toni. «Ens vam prometre a Hamburg l'any 1960 i el 4 de març de l'any següent ens vàrem casar a l'església de Sant Antoni. Vaig ser la primera estrangera a casar-se amb un jove del poble», assenyala na Vicky.
La protagonista d'aquesta setmana llueix un collaret i unes arracades fetes amb botons pagesos que pertanyien a la seva sogra, que durant molts anys va dur endavant el museu costumista de la família Figueretes a Sant Antoni. «Ella tenia les emprendades completes d'or i plata i corall», apunta. Unes joies que també va lluir la primera vegada que es va vestir de pagesa. «Dues dones que anaven vestides de pagesa em digueren que era molt airosa. Jo li vaig preguntar al meu home pel significat d'aquella paraula i em va dir que era el millor complit que em podien dir a Eivissa».
Na Victoria Hornburg va voler integrar-se en la societat eivissenca com més aviat millor i també aprengué català, tot i que al principi va cometre alguna errada que, per sort, la família del seu home li perdonà. «Un dia, quan encara no estàvem casats, la meva futura sogra ens va convidar a dinar a ca seua. Ells feien l'esforç de parlar castellà perquè jo pogués entendre alguna cosa però jo també vaig voler aportar les poques paraules que sabia en català i vaig dir: ‘Me cag en sa sogra'. Tothom va callar i el meu home em va explicar en alemany el que havia dit. Si hi hagués hagut un forat, m'hi hauria ficat. Per sort, la meva sogra va ser la que més va riure».